“L’esport té l’efecte màgic de blanquejar la imatge d’un país, d’una ciutat o d’una cultura”

És important marcar primer quin paper té l’esport en la societat contemporània. Si mirem la història, aquesta ens explica com, al llarg del S. XX, progressivament, l’esport es va incorporar a la nostra societat com un dret social. I de fet, totes les administracions europees, després de la Segona Guerra Mundial, van invertir molts esforços per promoure l’esport, fins arribar al punt que és una assignatura obligatòria a les escoles, i les estadístiques mostren que la pràctica esportiva ha crescut en els hàbits quotidians dels ciutadans.

L’esport s’ha convertit en un bé comú, com l’habitatge. Però com tot bé comú, quan s’allibera al mercat es converteix en un producte de consum. En aquest sentit, podem dir que si un esdeveniment esportiu se situa més a prop de l’esport com a dret social, observarem un impacte positiu, però si s’inclina més cap al bé de consum, pot tenir un impacte negatiu en el territori. I al convertir-se en bé de consum també s’ha de tenir en compte que es pot vincular a diferents àmbits, com poden ser el de la salut, el de l’educació, el del turisme o, fins i tot, el de l’espectacle i els esdeveniments, i que aquests àmbits també afecten a l’impacte.

Un altre factor important és el context i el territori. Per exemple, jo, que he estudiat l'skate durant molts anys i com aquest s’ha desenvolupat en diferents llocs, he observat que, a partir de principis del 2000 Barcelona es va convertir en un referent internacional. Això implica un camp social d’oportunitats a nivell econòmic, social i d’estructures important, però en canvi, no té un impacte gaire visible. Potser en llocs puntuals, com pot ser el centre de la ciutat, es pot generar algun conflicte entre el veïnat a causa del soroll. Però si aprofundim, tot i generar cert moviment de comerços, marques i empreses internacionals, no té un impacte gaire visible. Això és perquè la ciutat ja té un volum de turisme molt important i, llavors, aquest camp social de l'skate també vinculat al turisme no té un impacte molt fort.

Un exemple contrari que explico a classe és el de Fuerteventura. Fuerteventura sempre ha estat un lloc turístic de sol i platja per als ciutadans del nord d’Europa. Però quan a partir de l’any 2000 es comença amb la idea de diversificar aquest turisme, llavors s’utilitza l’esport. El surf, el kitesurf i el windsurf són esports amb un recorregut interessant al nord de l’illa, aleshores, el cabildo de l’illa què fa? Promociona o finança companyies de baix cost per abaratir el preu dels vols, amb la finalitat que vinguin turistes de la península. Comencen a arribar-hi turistes i es comença a vendre el producte que Fuerteventura és un bon lloc per a la pràctica del surf. Llavors, tota la zona nord, en qüestió de deu anys canvia el seu paisatge. On abans hi havia caletes amb barraques de pescadors, ara la meitat de les barraques són Airbnbs dedicats al món del surf. Els poblets que hi ha a l’entorn estan tots tematitzats amb botigues o escoles de surf. Quan vas a la platja a fer surf, et trobes cinc escoles alhora a la mateixa platja, cadascuna d’elles amb 20 persones. I això suposa una massificació de l’espai.

A classe sempre explico el cas més recent i amb més impacte en l’àmbit del futbol. El Mundial del 2022 a Qatar mostra una gran complexitat.

Primer hem de tenir en compte que tots els grans esdeveniments esportius parteixen d’un interès privat, que sempre són empreses privades amb un interès de lucre. El problema és que per fer aquests esdeveniments, aquests impulsors privats necessiten del bé comú. Necessiten d’estructures públiques i de finançament públic. I aquí és quan s’esdevé la contradicció: el repte per a l’administració és com fer aterrar aquests esdeveniments amb una forta càrrega d’interès lucratiu i privat donant-li la volta, i que compensi o que sigui un benefici per a la ciutadania en general. En els últims anys, però, estem veient que la majoria d’esdeveniments que s’han fet generen deute públic. I aquí és on rau precisament el conflicte en l’opinió pública.

Com explicava, en el Mundial de Qatar ens trobem que hi ha un interès privat amb intenció de fer negoci en l’esport. Alhora, el país aprofita per treure'n partit a nivell geopolític, perquè d’aquesta manera ajuda a diversificar l’economia basada en el petroli i el gas. Però alhora, l’esport té l’efecte màgic de blanquejar la imatge en general i, en aquest cas, es veu clarament com a través del futbol es blanqueja la imatge d’un país o d’una cultura conservadora i elitista que discrimina la dona i determinats col·lectius minoritaris.

Després es va destapar l’explotació de mà d’obra i la corrupció que hi ha dins la FIFA, però tots aquests aspectes negatius, tan bon punt la pilota es posa en joc, desapareixen. Ho eclipsa tot. Algú se’n recorda? Ningú se’n recorda. És tan important l’esport per a la societat contemporània que som incapaços de veure’n els efectes negatius, i això és el que a mi em preocupa més i amb el que intento insistir sobretot, a classe.

Sembla que em carregui tots els esdeveniments, i no és així. Jo penso que amb els esdeveniments esportius també serveix la lògica de la tensió entre el bé comú i el bé de consum. Hi ha esdeveniments més propers i locals que tenen un impacte positiu social, fins al punt de posar un municipi en el centre d’un esport i que no necessàriament generi un impacte negatiu.

Veiem l’impacte econòmic, on el negoci directe es troba en el marxandatge de l’esdeveniment, en els drets de retransmissió i en les entrades. Després trobem tots els negocis derivats, és a dir, la construcció d'infraestructures, d’hotels, de sectors de serveis, de restauració, etc.

I la ciutadania, quin benefici en treu? Llocs de treball temporals i precaris, alhora que el preu de l’habitatge s’incrementa i es produeix un fort endeutament públic. Sempre es parla dels Jocs Olímpics de Barcelona com l’exemple d’èxit perquè ens va permetre transformar tota la ciutat, dotar-la d’infraestructures importants, com les rondes, les platges i molts equipaments esportius.

El que no s’explica mai és quins costos va tenir socialment. Per exemple, va haver-hi molta expulsió de població del barri del Poblenou, que no podia pagar els preus dels habitatges que s’hi van construir. Allà vam perdre una oportunitat d’habitatge social. També va tenir un impacte en el medi ambient, es van fer moltes obres que ara ens en posaríem les mans al cap perquè destruïen entorns naturals. I finalment, un gran endeutament públic, que s’ha explicat poc o amb la boca molt petita. Aleshores, d’una banda vam guanyar-hi molt en uns aspectes, però d’altra banda, s’ha negat tot l’impacte social o negatiu que també van tenir.

Llavors, si atenem l’actualitat, en el cas de la Copa Amèrica, què passa? L’impacte que estem començant a veure és que les famílies dels equips que competeixen —unes tres mil persones— s’instal·len a la ciutat entre sis mesos i un any abans, a part de la quantitat de turisme que també atrau l’esdeveniment.

Podem trobar ja que zones properes a la Barceloneta demanen uns lloguers mensuals d’entre quatre mil i deu mil euros. El comerç de proximitat també se substitueix per comerços turístics o d’oci nocturn, com es veu clarament al front marítim. Mediambientalment és tot molt discutible. Perquè, tot i que es ven el discurs que es treballa molt la sostenibilitat, no podem negar que la Copa Amèrica atrau uns dos-cents o tres-cents megaiots que suposen un impacte mediambiental greu mentre s’estan aquí. A més, com sabem, els megaiots venen primer, i després arriben els propietaris d’aquests megaiots amb avió. Per tant, més emissió de CO₂ i major impacte.

Addicionalment, aquests vaixells amb una tecnologia tan innovadora, a més de generar un impacte evident en la biodiversitat del fons marí, requereixen dessalar-se, i això suposa unes dues tones d’aigua dolça per vaixell cada dia, quan hem estat un període de temps amb les dutxes de la platja tancades per un problema de sequera. És a dir, que hi ha moltes contradiccions que no s’expliquen.

La governança de tot aquest esdeveniment. Com és possible que no se n’hagi sabut pràcticament res fins que no hem tingut les dates de la Copa Amèrica a tocar?

És a dir, en altres ciutats europees, si agafem sempre el nord d’Europa com a model, primer s’explica què és aquest esdeveniment i es fa un referèndum per saber si la ciutadania el vol o no el vol. I la prova és que, cada vegada més, el nord d’Europa rebutja els grans esdeveniments esportius. És per això que es produeix un efecte d’externalització d’aquests esdeveniments, que se’n van a altres llocs, com ja hem vist amb el Mundial de Qatar. Cada vegada hi ha menys ciutats que volen esdeveniments d’aquests per l’impacte negatiu que generen i, sobretot, per l’endeutament públic.

València va acollir la Copa Amèrica el 2008 i encara n’estan endeutats. Tenen un deute públic d’uns 400 milions d’euros. Tot això és el que genera una mica de malestar i, sobretot, de desconfiança. Perquè tot el que ens arriba a l'opinió pública és en positiu, de manera que no ens permet valorar realment els pros i els contres. Necessitem saber-ho tot. Si haguéssim pogut decidir, s’hagués decidit que no.

Tornem al concepte de blanqueig que explicava abans. S’ha presentat la regata femenina, que és el primer cop que s’organitza i ha estat com una promoció des de Barcelona. Un altre aspecte innovador de Barcelona és que, per primera vegada, es pot veure gairebé des de terra, perquè tenim un front marítim on de seguida hi ha prou profunditat per desenvolupar aquests esdeveniments. A més, també tenim el voluntariat, amb qui normalment no es treballa, de manera que sembla que sigui una festa. Tots aquests aspectes serveixen una mica per tapar altres impactes negatius, i entenc que per això els moviments veïnals estiguin tan emprenyats, perquè no s’ha comptat mai amb ells.

Es parla de compensar els ciutadans amb infraestructures als barris més afectats, però quan mires el programa d’infraestructures o el pla d’obres, t’adones que ja estaven previstes abans, simplement que ara els posen el títol per compensar la Copa Amèrica. Són coses que generen desconfiança en la població.