Sis reflexions sobre l’impacte de la COVID-19

En el Butlletí del mes passat vam publicar el testimoni de deu persones sobre la manera com vivien el confinament iniciat el 14 de març. Ara, al cap d’un mes, hem demanat sis reflexions sobre els cinc àmbits en què Blanquerna-URL imparteix docència i fa recerca: comunicació, relacions internacionals, salut, esport i educació.

En l’àmbit de la salut, era ineludible parlar de la psicologia, tot i que la tasca del personal sanitari mereix un capítol a banda que tractarem més endavant. Hi hem afegit, però, una reflexió sobre la bioètica, una disciplina de la qual es parla poc, però que defineix i valora la manera com assistim les persones quan emmalalteixen o necessiten atenció.

L’equilibri necessari entre anticipar i viure el present

La situació que estem vivint comporta canvis constants i massa ràpids de digerir. La capacitat d’anticipar es desplega en situacions incertes que fomenten l’ansietat i, per tant, la por. Aquesta capacitat és necessària, però, si s’utilitza de manera desmesurada, pot fer que no ens adonem del que ara estem vivint. Cal recordar que el futur només es pot treballar des del present. Per tant, l’equilibri entre anticipar i viure el present és un aprenentatge necessari. Així mateix, tal com afirma Albert Ellis, la capacitat per tolerar la incertesa i, malgrat els esdeveniments, poder prendre decisions i actuar, també és una capacitat fonamental i més en els nostres dies.

La psicologia positiva ens recorda que l’ésser humà té una gran capacitat d’adaptar-se, de ser creatiu, de trobar sentit a la vida i inclús de creixement personal davant les experiències més extremes. Aquest virus ens recorda les prioritats, el que és bàsic, la humanitat compartida i la irrenunciable necessitat de la solidaritat. En situacions límit pot brollar, de manera intensa, tant la lluita per la supervivència, d’un mateix i de la gent propera, com aquesta solidaritat, com en el cas, per exemple, dels nombrosos voluntaris que ofereixen en aquests moments la seva ajuda; en el nostre àmbit, la psicologia, una multitud de psicòlegs ofereixen, voluntàriament, suport i orientació per fer front a les conseqüències de la pandèmia.

Un cop més, l’actitud és el primordial, la que neix d’adonar-nos que tots formem part d’un conjunt, per la qual cosa el sentiment de comunitat, com deia Alfred Adler, serà la base des de la qual podrem viure i sobreviure gràcies a l’esforç i participació de tots. Des d’aquesta visió de la interdependència, la generositat, la paciència, la igualtat, l’agraïment, etc. brollen de manera natural, sense esforç.

Dra. Núria Farriols, professora del grau en Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències e l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL

-

El pensament presistemàtic del mestre

La noia de la xarcuteria m’explica la situació familiar amb el confinament. Té una nena de deu anys amb problemes de comprensió lectora i un adolescent mandrós de tretze. Ella treballa tot el dia. Per sort, ha aconseguit que una veïna de l’edifici acompanyi els nens una estona cada dia.

Acompanyar és la paraula clau. Sense relació pedagògica no hi ha aprenentatge. La màquina no ens dona l’alegria de veure la cara de la mestra cada matí, ni de fer el bon dia en rotllana. És un substitut útil que no hem de sobrevalorar: anem a buscar qui ens pugui ensenyar, una persona per esmorteir la màquina.

Lluís Duch parlava del pensament presistemàtic del mestre: un conjunt de supòsits previs que l’orienten a la vida i en la seva relació amb la cultura com a eina simbòlica per fer present l’absent. En aquests moments, potser recuperar el pensament presistemàtic del mestre fora una bona manera de respondre als reptes que la tecnologia per si mateixa no pot pensar. En l’acció d’ensenyar, hi ha l’experiència de qui pot orientar-se a la vida: el nucli valuós de l’humà. Serà aquesta la lliçó del virus?

Dra. Anna Pagès, professora de ciències de l’educació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL

-

La paràlisi de l’esport, forjador de les identitats individuals i col·lectives

Arran d’aquest brot epidèmic de la COVID-19, la ciutadania s’ha vist privada d’una activitat, l’esportiva, que dona forma al nostre temps lliure i que ens permet forjar les nostres identitats individuals i col·lectives. I és que el 14 de març suposà l’aturada d’aquest fenomen tal com l’havíem concebut fins ara. Hem deixat de fer esport per mitjà de l’extens teixit de centres i d’organitzacions esportives i s’han suspès tots els esdeveniments. A diferència de la resta de països del nostre entorn, s’ha prohibit també de fer esport a l’aire lliure, cosa que ha evidenciat un cert menyspreu de la concepció de l’esport com a font de salut i benestar, i també una certa desconfiança de les autoritats polítiques i sanitàries cap a la població i el seu civisme. L’esport ha quedat relegat a l’espai íntim de la llar i supeditat a la motivació individual i als recursos disponibles.

La gran majoria d’organitzacions del sector esportiu s’han vist immerses en una crisi de caire molt diferent a les viscudes amb anterioritat, per abrupta (més de 2.500 expedients de regulació i més de 25.000 afectats a Catalunya en el sector de les activitats esportives i d’entreteniment) i per la incertesa del futur més immediat. Les mesures de protecció i de distanciament social que caldrà adoptar en els propers mesos xoquen frontalment amb molts models de negoci exitosos fins fa ben poc. La ciutadania, acostumada a fer esport des de la proximitat i a gaudir participant o assistint a esdeveniments esportius multitudinaris, haurà també d’adaptar-se als nous temps.
El sector esportiu encara no ha aconseguit aplanar la corba de l’afectació de la COVID-19. Caldrà una gran complicitat entre la població, els teixits empresarial i associatiu i les administracions públiques per encarar el futur amb la vitalitat característica del sector i per fer front a noves barreres d’accés a l’esport, especialment entre els qui pateixen més vulnerabilitat econòmica.

Dr. Sixte Abadia i Naudí, director del grau en Gestió Esportiva de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL

-

El valor del periodisme de servei públic

La frase “La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat”, atribuïda a Winston Churchill, tot i que, en realitat, va ser pronunciada l'any 1917 pel senador dels Estats Units Hiram Johnson, pren més sentit que mai en les circumstàncies actuals. Des del començament de la crisi del coronavirus, polítics i militars han comparat la lluita contra la pandèmia amb una guerra. Més enllà de l'encert o no en la comparació, el que es pot constatar és que en el moment de la història en què els ciutadans tenen més informació al seu abast, poden estar més desinformats que mai.

La desinformació ja no és exclusiva dels diversos actors que, tradicionalment, han exercit el monopoli del poder simbòlic de distribuir notícies falses i impulsar accions de propaganda, manipulació i desinformació. Ara comparteixen aquest poder amb nous actors amb motivacions diverses: polítiques, econòmiques o, simplement, com una forma d'entreteniment. Uns i altres, paradoxalment, però, es retroalimenten. Aquests dies els exemples proliferen i no costaria gens trobar-ne de tots els colors i ideologies.

Precisament, en aquest context, el periodisme sorgeix com a més necessari que mai, però no qualsevol periodisme. El periodisme de servei públic amb informació contrastada, contextualitzada i rigorosa que orienti en moments de saturació informativa com l'actual. Diversos estudis, com el publicat recentment pel grup de Recerca Digilab, mostren que, aquest periodisme, el ciutadans el troben als informatius de les televisions públiques i en algunes capçaleres tradicionals.

Dr. Pere Massip, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

-

El Príncep de Maquiavel en el món postmodern

Desenvolupar, racionalitzar i gestionar han estat durant diverses dècades entre els verbs del discurs global i, en conseqüència, entre les accions dels actors polítics, siguin públics o privats, implicats en la governança global a tots els nivells, des del local fins al supranacional. La pandèmia ha sorprès i ha agafat desprevinguts la totalitat d’aquests actors, i deixa obertes moltes preguntes: què ha canviat?, quin món ens espera?, com influirà aquesta experiència en les relacions entre diferents països?

Els estats es posicionen novament al comandament d’una crisi sense precedents en temps recents. Avancen a cegues, entre estudis improvisats i extemporanis, i sistemes de salut i d’educació pública afeblits per la privatització que va seguir la fi de la Guerra Freda i les oposicions ideològiques del capitalisme i del socialisme, amb la pèrdua de terreny per part de la tercera via de l’estat del benestar europeu i, posteriorment, les retallades d’austeritat de l’última dècada amb la crisi econòmica del 2008.

Ara els estats descobreixen que l’educació pública és l’arma de què disposen enfront de l’autoritarisme i el populisme, que el sistema sanitari nacional és l’exèrcit enfront de les pandèmies i que les ciències són els aliats naturals de cada govern, a qualsevol nivell. Tanmateix, el desenvolupament de les relacions de què som testimonis indica que no hi ha encara una ruta preferencial establerta: s’intenten crear col·laboracions noves, inesperades, i també es manifesten egoismes preocupants. El món que ens espera depèn de quines d’aquestes dinàmiques internacionals vagin remuntant els corrents amb més forces, la qual cosa, al seu torn, es veu afectada per les accions individuals i col·lectives de la ciutadania, de la societat civil i dels actors públics i privats a tots els nivells.

Sabem que no són les respostes correctes, sinó les preguntes, les que marquen el camí del coneixement. I, en l’actualitat, mirant l’escenari global i els rols dels diferents actors i nivells, algunes s’imposen: ¿l’estat se situarà al centre de comandament per governar la resposta sociopolítica o executarà les pautes marcades per interessos particulars, siguin aquests grups d’interès nacionals o globals? ¿L’estat controlarà constantment que les respostes ofertes fins ara no exasperin les formes d’iniquitat i les desigualtats existents, informant de manera transparent la ciutadania de les motivacions de les decisions? ¿O bé s’arriscarà a emmarcar les frustracions de les diverses pèrdues per les quals passen excepcionalment les poblacions dins de nous impulsos reaccionaris, populistes i supernacionalistes? I, finalment, potser la més important: ¿l’estat ens deixarà definitivament a les mans dels actors privats pel que fa a la funció de protecció (vegeu l’oferta de Bill Gates de comprar la vacuna per a tots els ciutadans del món), a més de les del saber, el coneixement i la salut? Qui és el Príncep de Maquiavel en el món postmodern?

Valeria Bello, professora del grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL

-

El descobriment de la bioètica

En les darreres setmanes hem assistit a una polèmica creada pels mitjans de comunicació sobre el triatge de quines persones es traslladen a la UCI. No és una cosa nova, evidentment. Hi ha moltes decisions que s’han de prendre diàriament en l’àmbit de la salut perquè afecten la vida de les persones i aquesta crisi sanitària ha evidenciat les mancances i les virtuts del sistema.
Ara veiem que les coses es podrien fer d’una altra manera, cal repensar què ens està passant per poder canviar-ho, si cal. La bioètica ens dona les eines per aplicar-ho en el camp de la salut. Un dels valors afegits de formar-se a Blanquerna és aquest: la importància de les humanitats, formem professionals d’una determinada manera.

Cal que continuem plantejant-nos com mantenim la dignitat de totes les persones, tinguin l’edat que tinguin, la discapacitat que tinguin, la malaltia que tinguin; com continuem posant el focus de la nostra reflexió-acció en l’atenció integral i centrada en les persones, que inclou el bé comú; com repensem una nova política del cuidar, com a eix vertebrador de la salut; com prenem decisions conjuntament amb les persones que atenem, també en l’acompanyament a la mort, des de l’experiència de la incertesa i de la vulnerabilitat. Cal que comencem, ja, a reconstruir amb una altra mirada. És l’hora de repensar cuidant.

Xavier Cardona Iguacen, professor de bioètica de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL. Membre del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya. Expert en bioètica en comitès d’ètica en residències de la gent gran