“Necessitem el cinema i cal que els que tenen els diners i els que prenen les decisions ho entenguin”

A escriure se n’aprèn llegint molt, i a fer cinema, veient molt de cinema”, diu la professora i coordinadora de quart del grau en Comunicació Audiovisual de la FCRI, la Dra. Elisabet Cabeza. Ella va començar a veure cinema quan tenia dos anys, a Sabadell; l’anècdota és curiosa: “A Sabadell teníem molts cinemes i els dissabtes al matí passaven les pel·lícules per comprovar-ne les còpies. El meu pare, periodista, coneixia el propietari dels cinemes locals i ens hi deixava entrar de franc. Les meves germanes, som cinc, m’agafaven i ens enviaven allà”. Va estudiar periodisme però volia fer cine, i per aquelles coses que passen a la vida va resultar que el periodisme la va conduir a fer el seu primer documental juntament amb Esteve Riambau, La doble vida del faquir, i després, Màscares, protagonitzat per Josep Maria Pou. Cobreix els festivals de cinema internacionals més importants —Venècia, Cannes, Berlín, Donostia— i és la corresponsal a l’estat de la revista britànica Screen International, una de les més importants de la indústria del cinema. També col·labora amb el Festival de Donostia.

Va estudiar Periodisme sense gaire convicció.
Hauria volgut estudiar Cinema però a la meva època no hi havia tantes opcions com ara. Vaig dubtar entre Periodisme, Història de l‘Art o Antropologia. I al final vaig decidir estudiar Periodisme perquè era més fàcil fer després el salt a temes de cinema. Vaig estudiar Periodisme sense pensar que acabaria fent cinema.

La seva passió pel cinema ve de lluny.
Des de petita. A l’escola ens portaven al cineclub de Sabadell i recordo encara la primera vegada que vaig veure La diligència, de John Ford. Ford ha estat una de les meves obsessions, fins al punt que va ser el tema de la meva tesi doctoral. És un director que em té fascinada, és conflictiu, contradictori, però apassionant. Són pel·lícules que pots veure una i una altra vegada. Per a mi és l’exemple clàssic del que explica Italo Calvino sobre perquè cal llegir els clàssics. Els rellegeixes des de la perspectiva humana en la qual ets en aquell moment i veus coses diferents, però sempre tenen sentit, missatge. El cinema va ser, per a mi, una manera d’evadir-se, d’aprendre.

Va començar a treballar a la secció d’Internacional de l’Avui.
Primer a una productora de cinema, Virginia Films, de Paco Poch. Quan treballàvem en la postproducció d’una pel·lícula de José Luís Guerin, prèviament havia col·laborat amb el tristament desaparegut Festival de Barcelona, una amiga em va dir que buscaven algú per a la secció d’Internacional del diari Avui. Jo parlava bé anglès i em van agafar. Era una feina interessantíssima, una etapa professional magnífica. Després em van enviar de corresponsal a París; va ser, també, una experiència molt interessant que va durar tres anys. Vaig cobrir de tot, des de la política francesa al 50è aniversari del desembarcament de Normandia o les grans exposicions d’art.

I el cinema, no? Què en recorda?
Un dels records bonics és quan vaig parlar amb la Rossy de Palma, que estava rodant a París amb Robert Altman, un altre dels meus ídols. Li vaig preguntar si podia anar al rodatge i em van posar la condició que podia anar-hi si feia d’extra. I jo encantada! Van ser tres nits màgiques de rodatge amb Robert Altman, al monestir de Cluny, veient la Chiara Mastroianni, la Kim Basinger..., va ser una masterclass total.

La tornada a Barcelona, a la secció de Cultura de l’Avui, va ser providencial.
Vaig demanar anar a la secció de Cultura per cobrir cinema. Era una manera d’acostar-m’hi. I aleshores em va arribar una oportunitat d’or. Per allò que comentàvem de les voltes que dona la vida i que no cal obsessionar-se a traçar un camí perquè, si una cosa t’apassiona, hi pots arribar per moltes vies. Em va arribar una pel·lícula, que havia rodat un cineasta amateur, Felip Sagués, durant la guerra civil a un orfenat de Sant Julià de Vilatorta que ara és una escola, el Col·legi del Roser. Feien una trobada d’exalumnes d’aquesta escola i en vaig tenir coneixement perquè el meu pare va ser un d’aquells nens. Jo ni ho sabia. El meu pare va morir quan jo tenia onze anys. Van contactar amb la meva mare, que els va dir que jo era periodista. Se’m van presentar tres avis, antics companys d’orfenat del meu pare, a la redacció de l’Avui amb un VHS. Jo no m’esperava el que hi vaig veure; vaig descobrir, aleshores, que Felip Sagués era un fan del cinema i havia muntat una autèntica ficció cinematogràfica. Em vaig mirar aquella pel·lícula intentant identificar el meu pare però alhora estava pensant, amb una reacció molt espontània: “Ostres!, s’ha de fer una pel·lícula sobre aquesta pel·lícula!”.

I va fer el seu primer documental, La doble vida del faquir, codirigida amb Esteve Riambau.
Vam trucar al productor Antonio Chavarrías, d’Oberon, i ens va dir: “Endavant”. Va ser relativament fàcil i llavors vam tornar a col·laborar amb l’Esteve a Màscares, una reflexió sobre el treball de l’actor que va protagonitzar un actor de luxe, Josep Maria Pou.

Al cinema, està més de moda ara el documental? Sempre s’ha considerat més un producte per a la televisió...
Segurament es va produir un punt d’inflexió quan els documentals van accedir a les sales de cinema. L’espectador els va redescobrir. Barcelona ha estat un centre important d’innovació i experimentació de documentals. És un gènere que obre la porta a fer temes molt interessants amb un pressupost més acotat que el de la ficció però amb personatges i situacions molt potents. És una bona manera de començar una carrera, tot i que hi ha documentalistes boníssims que s’han mantingut fidels al gènere, com Frederick Wiseman, Errol Morris, o la desapareguda Agnès Varda, un altre dels meus referents. Tots ells són cineastes que han demostrat, també, una creativitat inesgotable amb el pas dels anys.

Com veu l’estat de salut del cinema? Parlem sempre de la crisi, que el cinema pot desaparèixer si la gent deixa d’anar a les sales.
Al llarg de la història, el cinema ha passat per diferents moments de crisi. Quan va aparèixer la televisió semblava que el cinema s’havia d’acabar. Ara estem en un context complicat perquè ha coincidit la pandèmia amb la competència de les plataformes de streaming, sobretot en el sector de l’exhibició. Alhora hi ha un boom de producció audiovisual justament per alimentar tots aquests gegants del VoD. Evidentment, els sectors de la producció i exhibició ho tenen complicat, perquè costa fer anar la gent al cine. Vull pensar que la sala cinematogràfica sobreviurà perquè no veus la pel·lícula de la mateixa manera, ni la veus ni la sents ni l’experimentes igual en pantalla gran que a la tele.

De fet, vivim en un món audiovisual.
Tot és audiovisual. La premsa escrita de sempre ara també té contingut audiovisual, les empreses fan vídeos corporatius, les generacions joves han crescut en aquesta cultura visual. Però des de la perspectiva de la producció, el suport institucional a la indústria del cinema, com en la resta d’activitats cultural, és minso, al nostre país.

Molt més que en altres països?
L’exemple més proper que tenim nosaltres és França, allà hi ha una política d’estat per donar suport a la cultura francesa. És una preocupació de l’estat, no només del Ministeri de Cultura. Per a ells, defensar la cultura és defensar l’economia i el país, perquè genera prestigi, visibilitat... A Espanya es viu una situació curiosa, perquè grans plataformes s’estan interessant més i més per fer contingut des de l’Estat espanyol, per fer rodatges de grans produccions internacionals atretes per les millors avantatges fiscals aprovades l’any passat, però cal més suport a les produccions pròpies. En tot cas, des de la perspectiva que em dona el fet de col·laborar amb un mitjà internacional com Screen, veig una atracció creixent pel que passa aquí en termes d’indústria. És un moment molt interessant per qui es vol dedicar al món de l’audiovisual.

Des del 2016 és la corresponsal a Espanya de la revista britànica Screen International. Just ara acaba de participar en el llançament de la iniciativa “Spain Stars of Tomorrow”. Ha hagut d’escollir les futures estrelles...
Sí, la revista fa molts anys que fa una tria de noms amb potencial al Regne Unit i Irlanda; en el seu moment, van triar noms com els de Benedict Cumberbatch o, més recentment, Florence Pugh. En el cas de les “Spain Stars of Tomorrow” han estat set actors/actrius i tres directors/directores. Entre els directors hi ha un alumni nostre, Jiajie Yu Yan. La veritat és que estan sortint noms molt interessants. S’està fent un cinema molt divers, però sovint no té el suport necessari ni la visibilitat que es mereix.

La seva passió pel cinema, pel món audiovisual, el transmet també a classe.
Ho intento. Tant el periodisme, com la direcció de documentals i l’ensenyament els entenc com a diferents activitats que tenen el denominador comú del cinema. Les trobo totes extremadament interessants i enriquidores; la veritat és que tinc la sort que m’apassiona el que faig. A classe entenc que un dels principals objectius és suscitar preguntes, mirar d’empènyer els alumnes a descobrir pel seu compte, a partir d’autores i autors, formats, gèneres que els poden enriquir tant personalment com professionalment, i a trobar el seu lloc al vast paisatge de la indústria de l’audiovisual. Eixamplar la mirada. Tenim estudiants que tenen molt clar que el cinema és el seu futur, altres que es decantaran per altres sectors. És un escenari canviant, cert, però no vol dir que hi hagi menys oportunitats. En diferents àrees socials i econòmiques, i en la cultura, es necessita contingut i algú l’ha de generar.

Bons continguts. Ara tothom es creu capaç de fer un vídeo.
Es necessita coneixement. De la mateixa manera que per escriure s’ha d’haver llegit molt, per crear contingut audiovisual és molt important està obert a veure, a mirar amb atenció, a saber analitzar. Als meus estudiants els dic que cal fer un visionat actiu, que t’has de fixar amb els detalls, en l’arquitectura interna. És un món interessantíssim, que no s’acaba mai, quan et penses que ja ho has vist tot, descobreixes que encara hi ha gent capaç de parlar des d’una perspectiva que ni t’havia passat pel cap. Necessitem el cinema, i cal que els que tenen els diners o els que prenen les decisions ho entenguin.