Miquel Àngel Prats: “Perdem una gran oportunitat d’educar”

Recentment hem vist com s’ha instaurat la prohibició de l’ús dels telèfons mòbils als recintes escolars. Què creus que ha incitat aquesta mesura?

Tenim un problema de governança al voltant dels dispositius digitals, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit escolar. Els adults no som un bon exemple, pel que fa a la utilització dels mòbils a la vida quotidiana, llavors, com que no sabem com fer-los anar, i com no sabem com liderar-ho, la solució és prohibir-los. I aquesta és una postura molt fàcil.

Jo crec que el que ens fa falta, sobretot, és formació i molt d’acompanyament, a les famílies, al professorat, però sobretot, a l’alumnat.

A qui correspon aquesta tasca de formació?

Jo et diria que no és una qüestió únicament i exclusiva de l’escola, sinó que és sistèmica. Quan dic que és sistèmica vull dir que aquesta formació i aquesta exemplaritat, els nostres nois i noies (adolescents, infants) l’han de veure tant a casa com a l’escola.

Per tant, l’escola, d’una banda sí que ha d’instruir i ha d’ensenyar bons usos i, per tant, la manera com utilitzar aquestes eines per un aprofitament correcte, acadèmic.

D’altra banda, a casa s’han d’establir certes normes i certa regulació: cal una mena de lideratge. És a dir, és una qüestió de 360: tant famílies com educadors en tenen la responsabilitat.

En diversos articles t’has mostrat a favor de l’ús de la tecnologia a les classes. Per què?

Per tots els avantatges que aporten les tecnologies digitals a l’aprenentatge. Malgrat que no hi ha estudis que acabin confirmant que els alumnes aprenen més i millor, tampoc no hi ha estudis que acabin defensant que aprenen menys. En aquest sentit, probablement haurem de començar a buscar quines són aquelles tecnologies que ajuden més en aquells continguts determinats i, per tant, buscar moments en què les tecnologies puguin ser realment potents, sobretot per ser molt exemplificadores d’algun concepte en concret. Així doncs, nosaltres estem a favor sempre d’utilitzar les tecnologies, però no d’estar enganxats al mòbil, a la tauleta o a l’ordinador. S’han de trobar els moments adequats i oportuns.

La segona raó és perquè creiem, també, que en un món com el nostre, que cada cop està més digitalitzat, cal fer una formació i un acompanyament i una educació en l’àmbit de l’alfabetització mediàtica. És a dir, del pensament crític, que els nostres alumnes sàpiguen contrastar la informació que veuen i sàpiguen verificar-la. Han de saber si allò que estan consumint mediàticament és realment cert o no. I més en un moment en què la intel·ligència artificial ha esclatat de manera tan espectacular. Per tant, cal donar-los eines perquè sàpiguen si allò que estan llegint, allò que estan consumint mediàticament és cert o no ho és.

En tercer lloc, hi ha una qüestió també de criteri. En el fons, moltes vegades diem que una persona és competent digitalment, no tant perquè té coneixements o té habilitats, destreses i mostra aptituds, sinó també perquè sap desconnectar i és capaç de fer-ho. Desconnectar digitalment per connectar personalment. Podem dir que una persona competent digitalment és aquella persona que també és capaç de dir “no” per connectar amb les altres persones.

Quin podria ser un exemple d’un bon ús de les tecnologies a les aules?

Un exemple clar és el contrast de les notícies que van sortint dia a dia en el món de la informació i de la comunicació; saber exactament i fins a quin punt és veritat allò que estem llegint (les dades que surten, etc.).

Un altre exemple clar i molt interessant en aquest sentit és conèixer la lògica en què estan fonamentades bona part d’aquestes tecnologies. Tot el que seria treballar el pensament computacional en la robòtica, saber programar un aparell, saber crear una aplicació i, per tant, conèixer els fonaments d’algorísmica i ser capaços de saber una mica com funciona un dispositiu digital, són molt interessants també per entrar dins de tot aquest ecosistema digital. Sobretot per desmitificar una mica la màgia que hi ha al darrere d’aquests aparells digitals.

Alguns directors de centres educatius creuen que aquesta mesura causarà l’efecte contrari, mentre que alguns altres creuen que augmentaran les interaccions cara a cara entre estudiants. Tu què n’opines?

Tot depèn una mica de quin sigui el pla estratègic que nosaltres tinguem a l’hora d’utilitzar les tecnologies digitals. Si som capaços de trobar els moments més adequats a l’hora d’utilitzar les tecnologies, posarem una certa mesura. Crec que tot depèn de l’equilibri amb què siguem capaços d’utilitzar amb la justa mesura aquests aparells. I també de si som capaços, com adults, de tenir un comportament exemplar davant dels nostres infants i adolescents. Jo crec que aquesta és la millor eina.

Hem d’estar al dia sobre el que consumeixen, poder parlar el seu propi llenguatge. A mi em sap molt de greu, però molt sovint pares i mares desconeixen l’ecosistema mediàtic, els creadors de contingut que en aquests moments es mouen en algunes plataformes, com pot ser Twitch o Youtube. Això és un problema. Els hauria d’interessar, perquè és el que el seu fill està consumint. Per tant, és una qüestió de tots.

Vas ser un dels participants en el projecte de la Fundació Bofill per impulsar la transformació digital de l’escola, en el qual es parla d’un aprenentatge híbrid. En què consisteix aquest model?

Amb la Fundació Bofill vam estar treballant sobretot en pandèmia i després de la pandèmia. Entre altres coses, perquè es parlava d’educació híbrida per tot el context que es va viure amb l’educació digital. I ens sabia molt greu perquè, precisament, el que es va viure era educació en línia d’emergència. És a dir, no va ser educació híbrida com a tal.

Quan parlem d’educació híbrida és sobretot la capacitat i possibilitat de flexibilitzar espai i temps utilitzant tecnologies digitals. Per tant, un model híbrid és aquell que és capaç de concebre un espai i un temps amb l’ús de les tecnologies digitals, de manera completament diferent. Posaré un exemple: imagina que vens a classe i, de cop i volta, tens una conferència amb un professor estranger. De manera que durant cinquanta minuts estàs escoltant una conferència d’un professor estranger, però alhora ets a classe i, aleshores, la resta d’hora que queda, hi pot haver un petit debat amb el teu seminari al voltant de la conferència que hi ha hagut amb aquell professor estranger. I imagina, precisament, que aquell professor estranger està fent aquella conferència per a tres o quatre escoles alhora.

És clar, això és un concepte molt diferent d’entendre la flexibilitat de l’espai i la del temps. Ets a classe? Sí, però estàs escoltant un professor de fora. I després aprofitaràs l’estona del seminari per debatre amb els teus companys sobre el que has escoltat d’un professor, en aquest cas, estranger.

És l’ús de les tecnologies per aprofitar millor també l’espai presencial. I per tant, de quina manera transites entre la virtualitat i el presentisme. Trobar l’equilibri, en aquest cas, entre els espais digitals i els espais presencials. Sobretot, per també revitalitzar la presència i tornar-la a dotar de significat.

Alguns directors d’escoles que ja han implementat aquestes mesures afirmen que n’han obtingut un resultat positiu, que han detectat un ús menor dels telèfons. Creus que és un resultat positiu veritable o és que els alumnes han après a ocultar el telèfon davant dels responsables?

Primerament, com tot aquest tema dels mòbils no l’hem treballat seriosament, tampoc no hem sabut explicar ben bé com s’obtenen les millors experiències de l’ús dels dispositius mòbils a l’aula.

En segon lloc, caldria fer-ne un gradient. Cal que els nens de primer i de segon de primària utilitzin els mòbils? Doncs potser no. Potser el que cal és que primer utilitzin una tauleta perquè els puguem educar després en l’ús d’altres tipus de dispositius digitals.

I més endavant ja tindran la possibilitat de tenir un telèfon mòbil, però primer eduquem-los en l’ús d’altres eines. Per tant, l’ús de tot aquest tema digital caldria endreçar-lo, ser una mica estructurats al voltant d’això.

Crec que el fet de començar a donar aparells sense cap mena d’ordre o criteri és un problema. Probablement no ens hem sabut explicar prou bé al voltant de tot això i s’ha començat de seguida a donar aparells digitals sense que hi hagi hagut un cert criteri.

I això em sap greu, perquè en el fons també perdem una oportunitat d’educar la canalla en aquest sentit i al voltant d’aquestes qüestions. Com et deia, la prohibició no ens ajuda absolutament en res. Per tant, com a autocrítica, diria que la propera vegada hauríem de saber-nos explicar millor sobre quin és el dispositiu digital que cal a cadascuna de les edats i quins són els continguts i els procediments a treballar en cadascuna d’aquestes edats, perquè quan arribin a tenir un dispositiu o un terminal intel·ligent, tinguin els coneixements necessaris per fer-lo servir.

En un futur, què creus que pot significar aquesta generació que no haurà après a tenir la visió crítica davant de les tecnologies?

Que estiguin perduts i, probablement, que no sàpiguen discernir la informació, que se sentin més enganyats a l’hora de llegir, que no tinguin criteri, o que es perdin aquest tipus de competència digital, no només de coneixements sinó de procediments i també d’actituds.

Per tant, tenim un problema seriós. És a dir, si no ho fem a l’escola, a casa tampoc no es farà. I si no es fa a casa, ja em diràs tu on s'aprèn, això. Llavors, aquí perdem una gran oportunitat d’educar, de formar i de, sobretot, acompanyar. Ja veurem com acaba tot això, entre altres coses perquè, mentre en alguns països ens estem plantejant la prohibició dels mòbils, alhora hi ha un altre tipus de tecnologia, com pot ser la intel·ligència artificial, que està picant a la porta. I ho fa amb molta força.