La professora Elena Carrillo: "El paper de la família és importantíssim en els hàbits alimentaris dels adolescents"

Després d'un màster, dues estades a Harvard, una tesi doctoral internacional, i la publicació de diversos articles en revistes d'impacte, la Dra. Elena Carrillo és ja un referent en l'àmbit de la nutrició al servei de la comunitat i en el tema de la seva tesi: Empirical approach to the effect of social capital on the lifestyle, eating habits and weight status of a sample of Catalan adolescents. A specific focus on the family environment in different socioeconomic contexts. Actualment, és professora de la Facultat de Ciències de la Salut i forma part del Grup de Recerca en Pedagogia, Societat i Innovació amb el suport de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació - PSITIC.

Per què va estudiar nutrició?
Per inquietud personal. A casa meva sempre hi ha hagut molt d'interès per l'alimentació. Jo sóc de Puigcerdà i els meus pares sempre han tingut, allà, un hort petit. Quan tenia tretze anys vaig fer una estada a França, convivint amb una família, i em vaig adonar que menjaven molt malament. Em vaig trobar molt malament durant aquella època: sempre em trobava cansada, tenia molts mals de cap...

A què es refereix quan diu que menjaven malament?
Obrien el congelador, treien unes hamburgueses que ja duien el pa, el formatge, el tomàquet i la carn i les ficaven al forn. Aquest era el nostre sopar. I tot això va despertar a poc a poc el meu interès pel món de l'alimentació.

Vostè venia de la dieta mediterrània sense saber que era la millor...
Exacte, aleshores no ho sabia. A part d'aquest primer interès, com a adolescent i dona, tenia les preocupacions típiques pel cos, l'estètica i l'alimentació, i aquesta va ser una segona etapa en el meu interès. A més, ja a la carrera, em vaig adonar de tot el que podia fer tenint com a base aquests estudis en nutrició.

Què podia fer?
Vaig descobrir tota la part més comunitària. I em plantejava: ara que realment compto amb aquesta base teòrica, com puc ajudar les persones perquè mengin d'una forma que afavoreixi més la seva salut? El moment d'acabar la meva diplomatura va coincidir amb un boom en la consciència del que és l'obesitat i l'increment de la prevalença de l'obesitat infantil, així que el màster i la línia d'investigació de la meva tesi doctoral han anat per aquí.

Parli'm de la seva tesi.
A partir d'aquesta pregunta que jo em formulava sobre com aconseguir que la gent mengés millor, vaig començar a investigar i em vaig adonar que, tot i que jo comptava amb unes bases en nutrició, transmetre el missatge que volia a les persones requeria molt més que una base teòrica. En aquesta tessitura, vaig estudiar el màster en Pedagogia Social a Blanquerna-URL. Va ser aleshores quan vaig descobrir com, des de la comunitat i fent que tots els agents treballin amb el mateix objectiu, es poden incrementar les possibilitats d'èxit transmetent el missatge que jo volia fer arribar. És una conclusió que s'està aplicant molt en l'àmbit socioeducatiu però no en el de la salut, tot i que els documents de la OMS o de la Comissió Europea ho recomanin.

Per què no s'està aplicant en l'àmbit de la salut?
És més difícil i és més recent. Fa poc que hem adoptat aquesta mirada preventiva sobre la salut. El camí que ha recorregut en aquesta línia l'educació social i el treball social ve de més enrere que no pas en l'àmbit de la salut.

Tornem a la tesi...
Aleshores vaig descobrir el concepte de "capital social", que fa referència a tot allò que la nostra xarxa de relacions ens pot aportar individualment. És a dir, tots aquells recursos als quals la persona accedeix a través de la seva xarxa de relacions. I això pot anar des que algú vigili els teus fills fins que algú et proveeixi d'informació sobre un professional de la salut, per exemple. L'entorn social condiciona completament la nostra vida... O, d'altra banda, també es refereix a l'aportació que una comunitat, pel fet de tenir un teixit social actiu, pot fer a tots els seus membres. En la meva tesi em vaig centrar en com aquest capital social dels adolescents pot influir en el seu estil de vida. Em vaig fixar en el capital social que arriba des de l'escola, la comunitat i la família.

També ha estudiat com les desigualtats socials incideixen en la salut.
Sí, aquesta és una altra de les meves línies de recerca. A mi m'interessen els determinants socials de la salut i com tot allò que hi ha al nostre entorn -com estem organitzats políticament, quina és la nostra situació laboral, quina formació tenim, quins són els nostres ingressos, quin nivell educatiu tenim...- ens influeix. I ho fa tinguem el nivell socioeconòmic que tinguem, però, si és baix, influeix molt més perquè ens trobem en una situació de vulnerabilitat. Acaba sent un procés acumulatiu que, en el cas que ja es parteixi amb desavantatge, acaba afectant d'una forma més contundent. He estudiat des de què pot fer el capital social per als joves fins a com aconseguir que les persones amb vulnerabilitat, i més amb la situació de crisi que hem viscut en els darrers anys, arribin a tenir una alimentació saludable. I això passa per informar-los millor, millorar la seva situació, enfocar d'una altra manera l'alimentació saludable des de l'Administració... Ara l'Ajuntament de Barcelona està avançant molt en aquest sentit. Des de l'Acord de Participació Ciutadana s'ha creat un grup de treball que inclou el Banc dels Aliments i també d'altres entitats del Tercer Sector com ara Càritas. Ens han demanat consell per saber de quina manera es pot garantir aquest dret a una alimentació saludable. Ara mateix no existeixen aquest mecanismes, tot i que sabem que l'alimentació de la persona influeix en moltes coses.

I quins han estat aquests consells?
Les línies passen per repensar tot el que té a veure amb l'alimentació. Sempre que es duu a terme un recapte d'aliments es confon el que és el malbaratament alimentari amb el que és la manca d'aliments per a les persones en situació de vulnerabilitat. I són processos que no tenen res a veure. Ens plantegem aprofitar el que sobra per donar-los-ho, però potser no es tracta tant d'això com de donar-los el que necessiten. Si no, acabem recollint productes que de vegades no són tan saludables com haurien o els donem productes que després no poden fer servir, com els llegums secs. Si són persones en situació de pobresa energètica, no poden cuinar-los.

Això podria canviar el que es demana des del Banc dels Aliments, per exemple...
Sí. En nutrició hi ha molts desacords, però en allò que sí que coincidim és que els productes frescos com fruites i verdures són imprescindibles. Aquestes persones no reben aquest tipus d'aliments perquè tot el que es recapta ha de ser sec perquè es pugui transportar. Aquest seria un gir molt interessant, i una de les propostes era vincular el recapte a productors locals. El mateix procés de globalització provoca que aquests productors trobin difícil col·locar el seu producte en el mercat, de manera que aquesta seria una bona alternativa, una situació win-win.

La situació a Barcelona en aquests moments ja comença a ser dramàtica, amb tot aquest col·lectiu, sobretot el de nens malnodrits. Quines poden ser les conseqüències?
Fa uns anys es va elaborar un informe des del Síndic de Greuges que tractava el tema de la malnutrició en nens. El Conseller de Salut, que en aquell moment era Boi Ruiz, va voler diferenciar entre el que és desnutrició i el que és malnutrició. Per a aquests nens, el seu principal problema és la desnutrició: no cobreixen en les proporcions adequades el que necessiten, tot i que això no vol dir que el menjar sigui inadequat. Això pot provocar des de retard en el creixement i desenvolupament fins a una manca de concentració que els influeix en el seu rendiment educatiu... És una cadena, un procés acumulatiu.

I aquí, tenim prou consciència de tot això? I, d'altra banda, de vegades no en fem un gra massa, de tot el tema de la nutrició?
Comencem a ser més conscients en general que l'alimentació és important per a la salut i, alhora, sovint sí que en fem un gra massa. Jo sempre els dic, als meus alumnes, sobretot en una institució com és Blanquerna-URL, en què tots hem estudiat antropologia, que recordin que la salut és multidimensional. Per tant, si ens obsessionem gaire amb la salut física, l'estem perdent per d'altres parts. Però el que sí que és cert és que encara no som del tot conscients de l'abast del tema de les desigualtats socials, jo crec que perquè es prioritzen altres aspectes de la vivència d'aquestes persones. Preocupa més que no puguin arribar a final de mes o que no tinguin una llar, i l'últim en què pensem és en si porten una alimentació adequada o no. Però, com bé dèiem abans, tot plegat és una cadena, i el fet que mengem malament no es redueix tan sols a això, sinó que té unes conseqüències que cal tenir en compte.

En el cas de la seva tesi, quina va ser la conclusió final?
Una de les observacions que he pogut fer és que la preocupació per la nutrició no respon tant a un neguit sobre salut com sobre l'estètica. Ens passa a tots, però als adolescents encara més. Quant a capital social, el que el nostre estudi va concloure és que el paper de la família és importantíssim en els hàbits alimentaris dels adolescents. Els adolescents de quinze o setze anys no se senten responsables de la seva alimentació i la deleguen en els pares, per tant, la part d'alimentació saludable té a veure amb la família. Sí que és cert, d'altra banda, que, si explorem una mica el concepte que tenen ells de menjar bé, ens adonem que varia molt en funció del seu entorn i del que mengen a casa. És a dir, tot i que deleguin, ells ja tenen un coneixement i unes actituds que els ajudaran més o menys quan hagin de fer les seves tries. En aquest sentit, una altra conclusió de la tesi és que, en el moment de fer aquestes tries quan estan sols, que solen ser els berenars i el que mengen entre hores, tendeixen a escollir menjar no saludable. Perquè és el moment d'oci, perquè ho fan amb els amics, perquè no queda bé menjar-se una poma després de classe si els altres se'n van a menjar-se un croissant...

La família és determinant, però vivim en una societat en què cada vegada dinem i sopem menys junts. Això també és determinant.
Exacte. Un altre exemple de com la societat, des de diferents àmbits, condiciona la nostra alimentació.

Aleshores, com és que la família segueix sent un referent en aquest sentit?
Ho és per als àpats principals. Al meu estudi hi ha una part més quantitativa que eren els qüestionaris, però a més vaig realitzar entrevistes més qualitatives a una trentena d'adolescents en què els preguntava per què mengen el que mengen o com s'organitzen els àpats i l'alimentació en la seva família. I em vaig adonar que molts ni tan sols hi participen, en això: accepten que allò que els seus pares els donen per menjar està bé i, si els conviden a dir la seva, reconeixen que no tenen gaire interès a fer-ho.

Parlem de recerca en nutrició. Com estem en aquest àmbit?
A Catalunya cada cop som més forts en l'àmbit de la salut i la medicina, som actius en la recerca i som referents en l'àmbit de la nutrició, sobretot en l'estudi de la dieta mediterrània. Tenim, per exemple, l'estudi que lidera en aquest àmbit el Dr. Ramon Estruch. A l'estat espanyol, hi ha molta activitat en recerca en nutrició esportiva, que ara és un àmbit de molt interès social i un valor a l'alça. Quant a nutrició clínica, crec que aquí tenim una dificultat afegida en comparació a d'altres països i és que el dietista-nutricionista està molt poc inserit en el sistema sanitari públic. Això comporta que les oportunitats de fer recerca en hospitals siguin poques.

Què li va aportar la seva estada a Harvard?
Va ser una experiència boníssima. Vaig fer dues estades de tres mesos i mig. L'organització de les universitats als Estats Units és molt diferent, i a l'Escola de Salut Pública no fan graus sinó estudis de postgrau. Vaig conèixer un entorn universitari molt actiu en què els estudiants continuaven discutint al bar sobre el que havien plantejat a classe. Era emocionant. Boston, a més, és una ciutat que acull gent de tot arreu per la quantitat d'institucions universitàries de prestigi que hi ha, i té una vida cultura molt activa també.

En què està treballant ara mateix?
Continuo amb les dues línies de recerca. Pel que fa a l'alimentació en col·lectius vulnerables, col·laboro amb l'Ajuntament de Barcelona i amb algunes ONG que volen fer programes per fomentar els hàbits saludables per als seus usuaris. I en la línia dels adolescents i el capital social, a part d'intentar publicar els resultats del que ha estat la tesi, estem ampliant aquest estudi per tenir una mostra més gran i perquè pugui ser comparatiu amb altres països que han fet servir la mateixa metodologia. Tot allò que és social té un component cultural molt fort, de manera que és important poder comparar l'estudi amb països com Turquia, Sèrbia o Indonèsia. És un projecte molt interessant perquè dintre de la facultat estem treballant tant el Grup de Recerca PSITIC com el SAFE, tots dos col·laborant. Aquesta suma de mirades és força necessària.

Què li van aportar els estudis de Blanquerna?
Sempre m'ha agradat molt aquesta visió humanística i holística de la professió.

No sempre els estudiants ho valoren...
I és una llàstima, perquè és molt necessària per ser un bon professional. Ho volem tot tan tècnic que perdem la contextualització de les coses. Del seminaris, per exemple, valoro molt com s'han convertit en un espai de reflexió, de pensar. Els seminaris ens impulsen a ser crítics. I l'estudiant pot pensar, reflexionar i criticar des de la seva individualitat, però tenir un tutor que el guiï en aquest procés, amb més experiència en l'àmbit i capaç de contextualitzar, és un luxe. És molt enriquidor tant personalment com professionalment.