La professora Dolors Ribalta: "L'esport va ser, per a les dones del franquisme, una vàlvula d'escapament, els va donar força"

Va estudiar Magisteri d'Educació Física i va fer un postgrau sobre Psicologia de l'Esport. Va competir 13 anys al primer equip de futbol femení de l'Espanyol i a la selecció catalana i mentre treballava com a mestra a una escola de Rubí va estudiar CAFE a Blanquerna. Actualment és professora d'Educació Infantil i Primària a la Facultat de Ciències de l'Educació de Blanquerna i acaba de defensar la tesi Dones, esport i dictadura: la memòria oral d'esportistes catalanes durant la primera etapa del franquisme, dirigida pel Dr. Xavier Pujadas Martí. És gairebé un homenatge a totes aquelles dones que en un moment difícil de la història es van entossudir a fer allò que els agradava. La seva tesi són 32 històries de vida, un contingut que no hi ha a cap llibre i que suposa la recuperació de la memòria històrica de l'esport femení a Catalunya.

És evident que la seva passió per l'esport ha condicionat el tema de la seva tesi. Com va sorgir la seva passió pel futbol?
Per dues bandes. Una d'innata, m'agradava. Quan la meva germana jugava a nines jo em dedicava a muntar un gimnàs, i a l'escola jugava amb els nens. I després el meu pare sempre havia jugat a futbol, ell entrenava equips, tot molt amateur. Jo l'acompanyava als entrenaments. I quan jo vaig començar a jugar a futbol el meu pare m'acompanyava sempre. Vaig jugar al primer equip de l'Espanyol 13 anys a primera divisió. I a la selecció catalana.

Què passa quan una dona juga a futbol? Un equip femení, a primera divisió...
Quan ets petita i vius en un poble, jugues a futbol i et penses que ningú més hi juga al món. Ara hi ha una mica més de difusió, però abans la difusió era zero. En el cas de l'Espanyol crec que en el moment en que estàvem teníem sort, ens donaven tota la roba, teníem les instal·lacions, els metges i fisioterapeutes. Ara, els camps eren de sorra, jugàvem a les 2 del migdia, uns horaris no gaire bons, i ens entrenàvem molt tard al vespre.

I l'ambient? Un equip de dones en un ambient masculí?
En el meu entorn, a la família, a l'escola, sempre va ser normal que jo jugués a futbol, no he viscut un menysteniment. En els camps sempre sents algun discurs masclista, o algun insult, però no són significatius. L'única diferència és que mentre tu vas a entrenar-te i després has d'anar a estudiar o a treballar, els nois es poden dedicar a això. Saps que tens un topall, que malgrat que juguis a primera divisió i hagis jugat Champions, saps que allò s'acabarà allà. I l'esforç que has de fer és molt superior comparat amb un noi. No hi ha prou seguiment de l'esport femení perquè tingui una repercussió. Sempre que es parla als diaris d'esport femení és per parlar de noies lleugeres de roba o de salsa rosa, és bastant trist. Quan es va ficar de moda fer els calendaris posant sense gaire roba, ens ho van proposar, vam ser el primer equip espanyol a qui es proposava, i aleshores vam tenir premsa, teles, ràdios, etc. És, insisteixo, trist.

Ho van fer?
No, finalment, després d'un debat intern a favor i en contra, vam decidir que la difusió de l'esport femení no havia d'anar per aquest camí, calia buscar altres vies més sòlides, més des de l'educació, des de la base. I de fet hem millorat; abans una noia no podia jugar en un equip de nois, normativament no era possible, era il·legal. I ara sí. Les noies de la meva època érem de carrer, ho vam aprendre tot al carrer i a l'escola. No teníem possibilitat d'entrar a un equip. I es nota molt quan has pogut tenir un equip i entrenadors.

Al marge del seguiment mediàtic, que evidentment ho determina molt, un partit de futbol femení té, objectivament, la mateixa espectacularitat que un de masculí?
El futbol femení no té la potència, el xoc, del masculí per una raó evident de condició física, però en canvi la manca de més suport, seguiment i ajudes es supleix amb molta il·lusió, passió i estima pel joc; i en els partits la potència i velocitat del joc masculí es substitueixen per l'associació de les jugades... Nosaltres ens hem d'associar més perquè no tenim aquesta potència que tenen els homes.

Què li ha aportat personalment el futbol?
El futbol és l'esport de la meva vida. Disciplina, passió, socialització. I després és que m'agrada des de tots els vessants, veure'l, l'estètica, jugar... quan jugo a futbol em sento lliure i puc competir, sóc competitiva en el futbol, dono el màxim; en la vida no ho sóc tant. Em fa molt feliç el futbol! Encara hi jugo puntualment els dimecres amb les meves amigues.

El tema de la seva tesi està directament vinculat a la seva vivència de l'esport femení...
Els membres del tribunal m'hi van fer pensar. Salvant molt les distàncies, molt, perquè elles han viscut circumstàncies molt dures com la guerra civil, etc. La vida d'aquestes dones ha estat una mica com la meva. Les senyores m'explicaven: jo quan era petita normalment jugava amb els nens, al carrer... El que elles m'expliquen i el que jo vaig viure és molt similar. La figura del pare que t'ajuda i t'empeny en una època en què l'esport femení estava mal vist. Aquestes figures masculines t'ajudaven.

Ha pogut reunir la història de 32 dones que van practicar tot tipus d'esport. Com les va trobar?
Amb l'ajuda de molta gent, de professors de la facultat que em donaven pistes o coneixien algú que coneixia..., de persones de la Biblioteca, amics, ho haig d'agrair a molta gent! Van anar sorgint. En aquell període no es practicaven tots els esports, hi havia uns esports aptes per la naturalesa femenina, d'altres com per exemple l'atletisme estaven prohibits o molt limitats. Per exemple, vaig trobar un grup de dones a Vilanova, Dones amb memòria, dirigides per la historiadora Judith Barbacil, que es reuneixen els dimarts, que parlen sobre fets de la història. Tenen diferents publicacions i vaig anar a una sessió, i a partir d'allà me'n van sorgir tres o quatre.

Quin perfil buscava?
Que haguessin fet esport en aquell període de forma competitiva o representativa. Potser hi havia senyores que només havien fet dos anys esport, però per a mi era representatiu perquè era el període en què el podien fer. Fins que es casaven, o fins que aquell fenomen de l'esport a l'empresa es diluïa i es deixa de fer. Per exemple, algunes van poder fer esport gràcies a l'empresa, a un programa d'Educación y descanso.

De la república al franquisme es van trencar moltes coses i l'esport, imagino, va ser una de tantes.
El canvi que es va produir de la República a després de la guerra va ser brutal. Hi havia una escola que potenciava l'esport, i no només l'esport, era tot. La dona que estudiava durant el franquisme estava mal vista. Les senyores que podien fer esport en aquella època eren sobretot de classes benestants, amb una influència molt positiva de les famílies, sobretot els pares o els personatges masculins. Si ells no les recolzaven no podien fer-ne. L'escola era segregada. M'he trobat amb un tema interessant, el de les escoles estrangeres. Les noies que van estudiar al Liceu francès o a l'Escola alemanya van viure en un altre món, no només educativament sinó amb l'estètica. Les unes anaven amb bombatxos i les de les escoles estrangeres amb shorts, per exemple.

Suposo que la classe social també determinava el tipus d'esport.
Sí, el tennis sempre ha estat un esport més elitista, o l'hípica. La natació requereix portar un banyador, que a nivell de moral era delicat. Les famílies havien de ser de mentalitat més oberta i ser d'un club esportiu requeria tenir diners. Per tant el tema econòmic va influenciar moltíssim. La influència de l'escalada amb l'excursionisme a Catalunya va tenir molta força amb la República. La Carme Romeu, per exemple, va fer molta escalada i ara veus les fotos, penjada amb una cordeta, i dius mare de Déu!, anava als Alps, era un luxe. Diversos autors ja diuen que els esports col·lectius són més de classe treballadora i els individuals, més elitistes; tot això, evidentment, a grans trets.

Què en recorden, elles?
Una em deia que si tornés a néixer jugaria a tennis i seguiria jugant, com va fer després, al bridge, l'ajuda a competir, a mantenir-se viva treballant la memòria. Una altra em diu: si tornés a néixer jugaria al bàsquet però aniria a la universitat. La mancança dels estudis és habitual. O una altra que no va poder anar als jocs olímpics perquè s'ho havia de pagar ella i no podia, ara hi aniria, perquè li va quedar aquesta recança. Totes, la seva base és tornar a fer esport, ho recorden com un dels moments més feliços de la seva vida. Moltes d'elles, amb 90 anys, segueixen anant a la piscina, fent esport.

No recorden les dificultats o els límits que van tenir?
Quan els pregunto si el fet de ser dona les ha condicionat en el món de l'esport, em diuen que no. Però quan comences a entrar més a fons t'expliquen: "El meu germà cobrava per fer atletisme i jo no, a ells els donaven la roba i a mi no... Jo em vaig casar i vaig deixar l'esport per cuidar la meva família"... No en són conscients. L'esport va ser, per a elles, una vàlvula d'escapament, els va donar força, van poder obrir al màxim la cotilla que la societat els imposava.

Devien ser tossudes, no?
Pensa que aquestes són les primeres que van conduir a Barcelona, i les insultaven... Les primeres que van agafar motocicletes a Cornellà. O pensa en les peripècies per aconseguir el passaport. Necessitaven la signatura del pare i fer hores de cua a les dependències policials. Una m'explicava que tremolava quan anava a la comissaria, els retreien tota la història de la família, de si un avi es va exiliar, si el tiet era tal o qual... Vivències molt fortes. No volen parlar de la guerra, per a elles és molt dur.

Quina conclusió n'ha tret?
Hi ha una part humana, que és el que més m'ha agradat. El testimoni humà del que van viure. Ha estat un luxe escoltar-les a la darrera etapa de la seva vida. La seva visió és molt interessant, què sentien, què les ha omplert, l'esport els donava impuls per viure, força. I també hi ha el tema dels referents. No tenien referents femenins, com a molt alguna esportista de la República, però en general mai hi havia dones, els referents eren gent anònima, algun familiar, moltes vegades el pare. La figura masculina. Homes oberts de ment, entre cometes, que toleraven i posaven ells els límits; una tennista ens diu que no podia jugar a tennis amb pantalons curts perquè el seu pare no la deixava. Han estat dones amb capacitat de lideratge, que després s'han dedicat a impulsar projectes vinculats a l'esport, moltes han treballat perquè l'esport, com per exemple la natació sincronitzada en aquest país es desenvolupés o han estat fent classes com a monitores...

Les generacions joves han d'agrair la feina de totes aquestes dones.
I tant! De fet, en els agraïments de la defensa de la tesi, va ser una de les coses que vaig dir: estic agraïda a vostès, primer per totes les lliçons de vida que m'han regalat i després que gràcies a vostès jo he pogut fer esport de forma molt més fàcil. Elles van obrir un camí que no era gens fàcil i els joves els hi han de reconèixer.