El confinament creatiu de Leticia Dolera

En connexió via Zoom amb els estudiants de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, Leticia Dolera hi va establir diàleg, moderat per la professora Judith Colell, directora del Grau en Comunicació Audiovisual i també directora de cinema: “Sou de la generació següent a la meva, i ja esteu canviant bastantes coses”, li va dir Colell a Dolera. Ambdues van parlar sobre el sostre de vidre, aquella limitant invisible al desenvolupament professional de les dones; els premis Goya i els efectes que poden tenir sobre la carrera del talent jove (amb les dificultats per a consolidar-ho després), i en general sobre el procés creatiu de la ficció audiovisual: “Com més crees i més escrius, més entres en tu mateixa.”

Un rodatge accidentat

L’any 2019, Vida perfecta, la sèrie de la qual Dolera ha estat actriu protagonista, creadora, directora i coguionista, al costat de Manuel Burque, va guanyar el Festival de Sèries de Cannes, entre altres reconeixements, com el premi Feroz a la millor sèrie de comèdia. Aquest setembre, enmig de la pandèmia, Dolera i el seu equip van rodar la segona temporada: “No vam voler esperar. Vam pensar que la indústria no s’havia d’aturar”. Però, malgrat seguir endavant, les circumstàncies van forçar més d’un canvi: “Hi havia un concert que el vaig canviar per un botellón, per exemple, o coses a què vaig haver de renunciar”. Fins i tot una de les figurants va rebre el resultat de la PCR a la sala de maquillatge: “Positiu. Va haver de marxar.” Aleshores, una auxiliar d'administració de la productora va fer un càsting amb el mòbil i es va sumar al repartiment. D’aquella experiència una frase li va quedar gravada al cap: “L’accident s’incorpora al fet creatiu. I en plena pandèmia, més.”

Un curt en soledat

Abans, però, quan el confinament era estricte, a la primera onada, Dolera va rebre la trucada de HBO per a fer un experiment: En casa, un projecte on també van estar convocats Rodrigo Sorogoyen (El reino), Paula Ortiz (La novia), Carlos Marquès-Marcet (Los días que vendrán), Elena Martín (Julia Ist) i ella. Cadascun havia de rodar un episodi amb els recursos mínims: “D’entrada els vaig dir que no, que si estaven bojos, que jo no podia rodar un curt sola a casa meva.” Però després va tenir una idea que no li marxava del cap. I els va tornar la trucada: “Mira, que sí.” El resultat és La Jaula, escrit, dirigit i rodat (amb el seu mòbil) sense sortir de casa. “Va haver-hi un moment en què em vaig penedir molt. Però moltíssim. Perquè és una bogeria rodar sola a casa teva. Tancada. Em vaig trasbalsar molt”, però ho va aconseguir i ara n’està orgullosa.

Als estudiants els va recomanar d’anar al teatre, veure pel·lícules i assumir que moltes vegades rebran un no com a resposta: “Per a escriure un guió has de ser molt perseverant i tenir-ne moltes ganes.” Dolera va està molt entusiasta i va donar empenta a la generació que ara agafarà el relleu. Ah, i llegir. Sempre llegir: “El llibre Cuéntalo bien i el llibre Salvar al Gato, van ser la meva bíblia en començar a escriure el guió de la meva primera peli”.