“El boom de la pràctica esportiva a l’espai públic obligarà els ajuntaments a regular-ne l’ús”

El professor del grau en Gestió Esportiva Blanquerna-URL, Jordi Viñas, es va llicenciar en CAFE poc després de finalitzar els Jocs Olímpics de Barcelona i es va especialitzar en gestió esportiva amb un màster a la Universitat de Loughborough (Anglaterra) i un MBA ESADE. Des de 2005, és soci director i fundador d’Itik Consultoria Esport & Lleure SL, des d’on realitzen estudis de planificació estratègica, de viabilitat economicofinancera i estudis d’investigació social aplicats a l’esport per a organitzacions del sector públic i privat. Coneix bé el món de l’esport des que era un nen: “Sóc de Terrassa, jugava a hoquei sobre herba i després vaig ser coordinador de l’escola d’hoquei del club on jugava”. La gestió esportiva a Anglaterra té una llarga tradició que a Barcelona es va impulsar amb els Jocs Olímpics. En aquests moments del boom de l’esport, el professor Viñas afirma que Barcelona continua molt ben posicionada per generar molts llocs de treball en aquest àmbit.

Per què a Anglaterra anaven molt més avançats que nosaltres?
La indústria de l’esport està molt més madura, en tots els àmbits. En el món del fitness porten molts més anys que aquí, de fet la majoria de multinacionals del món del fitness són angleses. Els anglesos van inventar molts dels esports que practiquem i tenen una inversió, una cultura i una indústria molt més desenvolupades que aquí.

A Catalunya i al País Basc hi ha més tradició en l’àmbit esportiu, però és evident que els Jocs Olímpics de Barcelona van marcar un abans i un després. Es pot dir que a partir dels Jocs Olímpics es va impulsar també la gestió esportiva i es va entendre l’esport també com un negoci?
L’esport va entrar a la península Ibèrica a través de Catalunya, sobretot per les relacions comercials amb el nord d’Europa i especialment amb Anglaterra, que són els que es van inventar aquests esports, per això trobem clubs esportius centenaris, a casa nostra. A Espanya, la gran majoria dels clubs de tenis, d’hoquei, de natació, etc. són tots catalans; també n’hi ha alguns al nord d’Espanya, a Euskadi i Navarra, però són sobretot a Catalunya i per això a Catalunya, ara mateix, tot el teixit associatiu és gairebé comparable al del nord d’Europa. En aquests moments a Catalunya hi ha més de 8.500 clubs, amb una gestió esportiva encara, en molt casos, amateur. A partir del 1993, l’Ajuntament va prendre una decisió molt valenta i única en aquell moment: que totes les instal·lacions esportives que s’havien construït pels Jocs —no tant l’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi, que són macroinfraestructures, sinó totes les que es van construir perquè els equips entrenessin— no les gestionaria directament sinó que les cediria amb una prestació de serveis a organitzacions externes, ja fossin clubs especialitzats o bé empreses. Per gestionar-les no calia una gran inversió, per tant, era relativament fàcil que unes quantes persones amb ganes d’emprendre, sense capital inicial, poguessin entrar a gestionar-ne una amb una prestació de serveis. D’aquí han sortit moltes de les empreses de gestió esportiva catalanes que tenen una especialització i que s’han expandit per tota Espanya, fins i tot per tot Europa. I això, que se’n diu el model Barcelona, fa que avui en dia el pressupost de l’Institut Barcelona Esports sigui gairebé equivalent a un 20% del pressupost que té l’Ajuntament de Madrid en matèria esportiva. A Madrid, com que no tenen aquest teixit associatiu, es veuen obligats a fer una gestió directa amb una capacitat de despesa major.

Quan comença el boom de l’esport a Espanya?
El boom de l’esport de competició reglat comença als anys vuitanta. Després, a finals dels vuitanta, principis dels noranta, vindrà el món de l’esport-salut, l’esport-educatiu, etc. Quan l’esport passa a ser cada vegada més federat, als anys setanta/vuitanta, que és quan es converteix en més massiu, a Espanya ja estem en el moment de la Ley del Deporte, que és del 1990.

Coincidint amb l’inici de la democràcia.
Sí, es decideix que l’estat democràtic tingui l’activitat física i l’esport com un element important del qual s’han d’encarregar les administracions locals. Llavors, aquestes administracions es veuen amb l’obligació per llei de començar a construir equipaments, de proporcionar activitats esportives però no tenen el teixit sobre el qual recolzar-se; és el moment en què, per exemple, a Andalusia, Extremadura, Madrid es fa directament des dels ajuntaments, per això és molt difícil que, després, es generi aquest teixit associatiu, perquè ja tens l’administració pública que ho cobreix.

Vam passar de fer gimnàs únicament com a assignatura a l’escola a la pràctica massiva actual, que amb la COVID s’ha accentuat i ara és una mena de bogeria col·lectiva…
I encara tindrem més revolucions. L’esport com a salut, que s’inicia als anys noranta, ha anat in crescendo, i des del punt de vista sociològic encara queda camí per recórrer. Abans es feia esport només quan eres jove i no tothom i, amb el temps, la gent gran s’hi ha anat incorporant en la mesura que els metges ho aconsellaven. Aquesta escletxa, que seria equivalent a l’escletxa digital, s’ha anat escurçant cada cop més, però encara ara queda un petit segment de població que va fer esport de jove i no n’ha tornat a fer. D’acord amb alguns estudis sociològics, aviat, això serà un continu. Cal tenir en compte que aquest increment potencial equival a milions de persones. Si anem a països com Austràlia o Nova Zelanda, els índexs de pràctica esportiva en la població adulta, a partir dels setze anys, són molt superiors als que tenim aquí. Per tant, encara queda un cert recorregut. En queda poc, però en queda. I després hi ha el segon nivell, que és el d’intensitat de la pràctica. Una cosa és fer esport cada quinze dies perquè vas a caminar per la muntanya, i l’altre és fer esport dos o tres cops per setmana. Per tant, aquest segon nivell també té, encara, recorregut per fer. És vital l’esport, avui, i especialment ara, amb el COVID, s’ha posat de moda. Crec que això ha vingut per quedar-se.

La invasió de la muntanya, dels passeigs marítims, etc. és bo? Ens estem excedint? Anar a caminar o en bicicleta, a més a més, és gratis. Pot esdevenir un negoci?
L’esport a l’espai públic és un dels punts que cal debatre. A Blanquerna hem fet recerca gràcies al finançament de RecerCaixa sobre l’ús de l’espai públic per a la pràctica esportiva. Hem analitzat aquest esport a Barcelona, a Bilbao i a Màlaga. Aquí hi ha un potencial d’activitat econòmica espectacular. El problema és que els ajuntaments, els municipis, encara no ho tenen regulat —no des del punt de vista de la fiscalització— sinó des del punt de vista de la regulació. Si jo tinc una parada per vendre un producte, pagaré unes taxes per ocupar aquell espai i per fer una activitat econòmica. Si jo faig d’entrenador personal d’un client que entrena pel passeig marítim, estic utilitzant l’espai públic, estic fent una activitat econòmica —vull pensar que legalment i amb factura—, però no pago cap mena d’impost a l’ajuntament per utilitzar aquest espai. Aquesta pràctica ha anat més enllà del que és l’entrenador personal; ara tenim el que entrena l’equip de voleibol a la platja, i els centres de fitness han començat a muntar activitats a l’espai públic. És un problema que l’administració pública, i sobretot l’administració local, ha de solucionar.

Els ajuntaments en són conscients, que això cal regular-ho?
Els ajuntaments grans, sí. Estan intentant trobar una solució però la indústria i la demanda van més ràpides que el moviment que pot fer una administració pública. L’Ajuntament de Barcelona té un problema, l’Ajuntament de Madrid té un problema, a Bilbao també… És a dir, les grans ciutats en són conscients.

Ara hi ha una mica de caos amb els patinets, les bicicletes, etc. Fa sensació d’inseguretat.
Especialment en punts crítics de la ciutat, un dels quals és el passeig marítim. Està clar que s’ha de regular, de fet, ja hi ha un projecte. Nosaltres, com a empresa, hem fet el Pla d’equipaments esportius de la ciutat de Barcelona, en el qual hi ha tot el front marítim, des de Port Fòrum fins al Port Olímpic, que s’està repensant i s’està veient com es vol reorientar. Un bon exemple que la demanda pot ser imprevisible el trobem a la plaça del MACBA, precisament; és considerat l’spot —els skaters parlen de spots—, que és el lloc de més atractiu per als skaters a escala europea. Hi ha joves que agafen l’avió i venen a Barcelona només per patinar a la plaça del MACBA, gravar-ho i penjar-ho a les xarxes socials.

Perquè el consideren un lloc emblemàtic?
No, per com es va dissenyar aquella plaça. Segurament el que va dissenyar la plaça no va pensar en això, però és que és una plaça 100% dura, amb desnivells, amb escales, amb baranes, etc. És clarament un punt de reconegut prestigi mundial. Per tant, l’skate genera impacte econòmic en turisme, en hotels, potser més en hostals que en hotels de cinc estrelles, però genera un impacte econòmic claríssim.

Passa el mateix amb la muntanya. La invasió del Montseny, del Berguedà… Això s’hauria de limitar o de regular també?
És una problemàtica diferent. Perquè aquí sí que no hi ha una activitat econòmica i, per tant, l’espai públic és públic i la gent té dret a utilitzar-ho. El que cal és conscienciar la població sobre el respecte a la natura, sobre l’ús dels espais naturals. I també preveure una certa gestió de l’espai, en especial a partir del control de l’espai on aparques el cotxe.

Quin recorregut té encara l’esport al marge d’aquesta pràctica massiva.
L’esport com a vehicle d’inserció laboral entre la gent més jove, per exemple. En un país amb uns nivells d’atur juvenil espectacularment elevats, l’activitat esportiva és un bon vehicle d’inserció laboral, fins i tot per a aquelles persones que no han estudiat CAFE o Gestió Esportiva. És a dir, per a aquelles persones que, vinculades d’una manera o altra al món de l’esport, continuen estudiant la seva carrera o fent els seus estudis encara que no siguin universitaris, i adquireixen unes competències necessàries per a llocs de feina de menor qualificació i amb responsabilitats menors treballant de monitors o del que sigui. L’activitat esportiva en la gent jove és un vehicle d’inserció laboral excel·lent. D’altra banda, també és un vehicle de cohesió social molt important i molt utilitzat, pensem, per exemple, en entitats com el Casal d’Infants del Raval i en infinitat d’organitzacions del tercer sector que veuen l’esport com un vehicle, un instrument de transformació social. I està molt bé que s’instrumentalitzi l’esport per aconseguir finalitats socials positivament. També des del punt de vista d’urbanisme. Ja hi ha ciutats que estan dissenyant els seus espais de manera que facilitin aquest moviment actiu. Per exemple, al nord d’Europa, amb el disseny de les parades de metro una mica més lluny dels equipaments públics, de manera que t’obligui a caminar una mica més, així s’està incitant que la gent camini o vagi amb bicicleta i practiqui una mobilitat sostenible. Tot això necessita un repensament urbanístic de les ciutats que és molt difícil de dur a terme quan tens la ciutat feta. Aquí a Barcelona tenim els exemples de les superilles, amb els elements que faciliten aquest moviment i amb tots els pros i contres que implica.

En una ciutat amb tantes pujades com Barcelona, una ciutat que no és Amsterdam, és útil l’ús de la bicicleta?
Ho tenim més difícil. El Bicing ha fet estudis que confirmen que les parades a prop del mar estan plenes i, en canvi, les de la part alta estan buides. La gent puja en metro i baixa en bici, perquè tampoc té gràcia arribar a la feina completament suat. S’entén. Però es pot fer i senzillament cal tenir-ho previst.

Econòmicament, quin és el recorregut que té encara l’esport?
Hi ha tota la part dels e-sports, tot el que està relacionat amb la tecnologia vinculada al món de la pràctica esportiva, als videojocs. Ara ja es parla també dels v-sports, que són els virtual sports, amb ulleres de realitat virtual. Aquí sí que hi ha un moviment motor en el qual participes no assegut davant d’un ordinador, sinó que et mous i competeixes de manera virtual. Això va molt lligat al desenvolupament tecnològic i està començant a desenvolupar-se. Segurament no és el mateix que la transformació social que comentava abans, però sí que, evidentment, generarà llocs de feina i activitat econòmica on es treballi. I aquí, Barcelona, una vegada més, des del punt de vista tecnològic, ha fet un gran pas en aquests darrers anys i, per tant, està molt ben posicionada.

Com definiria els perfils professionals de CAFE i de Gestió Esportiva?
En el món de la gestió esportiva et trobes persones que evidentment tenen una certa vinculació amb l’esport però en cap cas relacionada amb la pràctica de l’activitat sinó que més aviat amb el món de l’administració d’aquest esport. En canvi, a CAFE, possiblement, molts dels que entren ho fan perquè són practicants de l’esport i tenen una voluntat de treballar en la indústria de l’esport. Els del grau en Gestió Esportiva segurament s’imaginen treballant en el món de la gestió, i més concretament en la gestió esportiva, des del patrocini esportiu fins a la gestió de l’esport professional. El grau de Gestió Esportiva està orientat, en un 90%, cap a la gestió de serveis esportius. Hi ha un altre vessant del món de l’esport, el relacionat amb el producte esportiu: la roba esportiva, productes tecnològics d’esport, rellotges, màquines de fitness, etc. Tota aquesta part del retail té, també, molt de recorregut; és necessari formar professionals especialistes en els diferents segments de clients potencials.

Un altre gran negoci que, evidentment, també està creixent. Molta d’aquesta gent que dèiem que surt a caminar ho fa amb roba esportiva molt més sofisticada que anys enrere.
De fet, des de l’Indescat (el clúster de la indústria de l’esport a Catalunya) es va fer un estudi que demostrava que, en el moment de la crisi del 2008-2013, va haver-hi una baixada del nombre de persones abonades a les instal·lacions esportives. El motiu d’aquesta davallada era que la gent tenia menys ingressos i no s’ho podien permetre. Però hi ha un altre element que s’ha de tenir en compte: molta gent s’havia esborrat del gimnàs i anava a córrer pel passeig marítim, però es gastava diners en roba esportiva, en tecnologia, en curses, etc.; si ho comparem amb la quota mensual del gimnàs, els sortia més car. Per tant, la davallada d’usuaris de les instal·lacions esportives no es pot atribuir només a temes econòmics. Els costos que té practicar esport poden ser elevats, i fins ara només parlem de córrer però imagina’t si t’agafa per fer triatlons, ciclisme o esports on necessites aparells que valen molts més diners.

A qui va dirigit el màster Universitari en Gestió d’Organitzacions i Projectes Esportius (Sports Management), del qual vostè també és professor?
Tenim estudiants de procedència diversa, persones que han fet administració d’empreses i a qui agrada la indústria esportiva i que necessiten una pinzellada del que és la indústria de l’esport, que no té res a veure amb altres tipus d’indústries. Però, fonamentalment, una bona part de les persones que fan aquest màster provenen del grau de CAFE, també de Publicitat. El món de l’esport és molt diferent d’altres tipus d’indústries. I explico per què. Per un costat perquè els agents que ofereixen serveis esportius són molt heterogenis: hi ha clubs esportius que són entitats sense ànim de lucre, federacions, empreses, entitats associades a l’administració pública, empreses amb ànim de lucre però que només treballen en partenariat amb el sector públic, etc. Són maneres de fer totalment diferents. També hi ha empreses del tercer sector, empreses socials, tot el món del voluntariat, que en el món de l’esport és important; en aquest cas, cal tenir present que gestionar voluntaris no té res a veure amb la gestió de persones que treballen amb tu de manera remunerada.