“Compromès socialment, inclusiu, obert al món, transformador i competent digitalment, aquest és el segell del mestre Blanquerna”

El claustre de professorat dels estudis d'Educació Blanquerna-URL ha treballat els darrers anys per reflexionar i elaborar el document que defineix com és el mestre Blanquerna d’acord amb les necessitats actuals. Les directores dels graus en Educació Infantil i Primària, la Dra. Àngels Geis i la Dra. Carmen Flores, han gestionat aquest treball, que, finalment, ha donat forma a la proposta EduHuB (Educació Humanista Blanquerna), fent referència als valors que per Blanquerna tenen aquestes paraules i a la idea d’una Facultat que es connecta en xarxa al gran ecosistema d'aprenentatges com a hub de referència. Els mestres EduHuB, però, no perden perspectiva i reconeixen aquell mestre que va néixer l'any 1948 amb la creació de l’Escola de Mestres de l’Església i que es va guanyar un reconegut prestigi pel fet de tenir una metodologia pròpia i innovadora. La necessitat de repensar quin mestre necessiten les escoles actuals incita a més reflexions sobre el moment que viu l’educació al nostre país. La societat ha canviat, la població ha evolucionat i ara els mestre es troben amb aules més diverses que mai, tant des del punt de vista cultural com de necessitats especials que configuren plans d’aprenentatge individualitzats.

Per què EduHuB?

Àngels Geis (A. G.). És la definició i descripció de com són els mestres que formem a Blanquerna. Moltes vegades les escoles ens diuen: “es nota que és un mestre Blanquerna”. Rebem comentaris molt positius sobre els nostres mestres. Però, què vol dir ser mestre Blanquerna? Aquest treball ens ha permès definir exactament això, descriure els trets diferencials. Partíem d’un treball previ que havíem fet durant força temps a la Facultat, que era definir també el mestre que volem, el que necessitem.

Carme Flores (C. F.). És el resultat d’un treball de reflexió important, compartit i consensuat. Un treball, liderat pel Dr. Jordi Riera, en què tot el professorat ha participat, ha aportat propostes, bones pràctiques i diverses iniciatives. Volíem identificar clarament la singularitat dels mestres Blanquerna. El valor afegit que els infants i les escoles reben de nosaltres i de la nostra formació.

Què destaquen les escoles dels mestres Blanquerna, els mestres EduHuB?

A G. Ens ho comenten sobretot les escoles concertades. Tenen claríssim els trets diferencials: ens diuen que saben treballar en equip, que van a les pràctiques tenint molt clars els valors, els temes socials, la sensibilització i l’atenció a la diversitat.

Des que es va crear l’Escola de mestres l’any 48 s’ha mantingut aquest prestigi.

El segell Blanquerna l’hem mantingut sempre, el tema és que no teníem tan identificat quin era aquest segell. En aquests moments, podem estar molt orgullosos d’evidenciar les cinc dimensions dels mestres EduHuB: és un mestre compromès socialment, inclusiu, plurilingüe i obert al món, indagador i transformador i, finalment, competent digitalment. Aquest és el nostre segell. A Blanquerna formem estudiants amb esperit crític, que es fan preguntes, que volen anar més enllà... i ho podem fer perquè tenim l’espai metodològic estrella, que és el seminari, un espai de reflexió compartida, interdisciplinari, transversal, on els estudiants desenvolupen també aquelles competències soft, de treball en equip, de comunicació, de diàleg…

A. G. A partir d’aquest treball es podran entendre molt millor accions que ja fem però que volem potenciar en un futur: el voluntariat, l’aprenentatge servei (APS), el treball dels ODS, els projectes amb l’entorn.

Què implica l’obertura al món? La globalització ha obligat a canviar coses...

A. G. Ens ha fet canviar per exemple el plantejament de l’ús de les llengües dins dels graus. A Infantil volem que tots els nostres estudiants tinguin aquesta mirada plurilingüe i oberta al món: català, castellà i anglès.

C. F. És la mirada plurilingüe, una mirada que a Magisteri s’ha desenvolupat al llarg dels anys. Als anys vuitanta a Blanquerna ja teníem l’anglès integrat, però la globalització ens ha fet ampliar la mirada. Els futurs mestres han de ser conscients de la seva identitat plurilingüe (entesa com a plural i integradora). Hem de tenir sentit comú lingüístic: saber com i quan utilitzar les llengües que coneixem per comunicar-nos en diversitat d’entorns, amb empatia lingüística vers les llengües i les experiències lingüístiques. Són mestres que no perceben fronteres, sinó que aposten per obrir oportunitats d’aprenentatge més enllà del context proper.

A. G. El plurilingüisme i la diversitat de cultures és a les escoles, a les aules. Vetllem també perquè a l’itinerari de pràctiques l’estudiant ho visqui, ho vegi. Ho tenim a casa nostra, ha canviat molt la nostra realitat i cal molta sensibilització i formació entorn de la diversitat cultural i lingüística.

La competència sociodigital també és relativament nova...

C. F. Un mestre ha de ser competent digitalment però també sensible vers el món d’oportunitats, de reptes i complexitats que la digitalització ens mostra. Ha de saber quan cal usar la tecnologia i quan no.

A. G. Implica un canvi de mirada, no és només tenir les tecnologies més capdavanteres, es tracta de canviar els espais adaptant-los a les metodologies i que la tecnologia formi part del recurs per ensenyar i aprendre. Ja no parlem d’una aula TIC sinó de com es contemplen les TIC en cada proposta didàctica. En el nostre cas es nota en la transformació de les aules.

Indagador i transformador. Implica l’esperit crític, la mirada més enllà del present, saber quan cal el canvi.

C. F. Volem que l’experiència indagadora es comenci ja des de primer curs i vagi augmentant al llarg de l’itinerari formatiu. L’esperit crític és fonamental per als mestres d’avui. Per això el treball reflexiu és crític als seminaris i també a les assignatures. La culminació de tot aquest procés és el treball de final de grau, que els estudiants presenten al final de quart, una oportunitat d’integrar fonamentació i recerca aplicada a les escoles, ja que molts fan la recerca a les escoles de pràctiques.

A. G. Les escoles valoren, i així ens ho diuen, que els nostres estudiants siguin capaços de treballar amb la incertesa i la flexibilitat i siguin capaços d’ajudar en la transformació. La nostra tasca és vetllar perquè siguin capaços de fer-ho sense caure en una moda, saber diferenciar entre el que és una necessitat, argumentar-la, i prendre la millor via sense la imposició d’una moda que ens pot arrossegar fàcilment. Això no s’aprèn només en quatre anys, però procurem que hi hagi les bases, els fonaments.

Quan parleu de no deixar-se arrossegar per una moda què voleu dir? A vegades, com a espectadors, fa la sensació que des de la política s’improvisen canvis que no saps gaire si estan fonamentats, canvis en el currículum, etc.

A. G. Comparat amb altres països europeus, els nostres currículums canvien molt sovint, un fenomen que va molt lligat al corrent polític que governi. Fa patir una mica. Països molt sòlids, no ja com Finlàndia, que sempre posem com a exemple, sinó Dinamarca, Anglaterra, Noruega, etc. no canvien tan sovint els currículums. En alguns d’aquests països, fins i tot, el tema de l’educació està desvinculada del partit que governa. És com un poder a banda. Hi ha d’haver consensos i acords, clar. Però no pot ser que, segons qui governi, la pública i la privada s’entenguin com un únic servei i, segons qui governi, estiguin validant el sector públic i obviant el sector concertat. Totes les escoles fan un servei públic.

C. F. El que interessa és la riquesa que la complementarietat entre l’escola privada concertada i la pública aporta al sistema educatiu del nostre país. Necessitem entesa.

Amb la nova Llei d’educació ningú està content. Creuen que hi ha massa canvis? Es critica el poc valor dels continguts; crec que no s’entén gaire, això de les competències...

C. F. Jo crec que és molt important la idea de consens, que la llei estigui consensuada, i les darreres lleis no ho han estat. I també és important que hi hagi consolidació i temps. La necessitat de canvi és clara i constant perquè les societats evolucionen. Però també cal deixar temps per consolidar els canvis; en tot cas després ja els avaluarem. I també cal donar autonomia als centres escolars per desenvolupar els seus plans d’acord amb la realitat de l’escola i les seves necessitats educatives.

A. G. És bo que canviïn, les lleis. Només faltaria que tinguessin les dels anys setanta o vuitanta. El que no està tan bé és la manera com es fa, com s’imposen, les presses, la poca reflexió i el poc compartir. Que s’ha de treballar per competències i no per continguts és evident, és clau, i ha estat fonamental. Ara, a infantil, també es treballarà per competències però encara no s’ha entès com es farà, com es concretarà. Sabem que els nens a aquesta edat tenen molta capacitat però tot just comencen a desenvolupar les seves competències. És evident que ho poden fer, però en el decret no està gens clar. Els mestres ho faran, s’espavilaran, però els decrets ho compliquen molt. Hi ha coses bones, perquè unifiquem tota una etapa, de 0 a 6 anys. Però cal més temps per treballar-ho amb els equips docents.

Quina diferència hi ha entre aprenentatge per competències, que és el que es fa ara, o aprenentatge per continguts? Creieu que la gent ho té clar? Es critica que s’abandoni l’aprendre coneixements com es feia abans.

A. G. No s’abandonen els continguts, hi han de ser! Evidentment. Si no hi ha continguts no hi ha competències. És la manera com s’aprenen aquests continguts. Abans apreníem continguts de memòria, o fent treballs. Ara sabem que el nen aprèn fent i, això, per a ell, ha de ser significatiu. És més important parlar-li del seu avi i després anar a veure què passava en aquella època que donar-li un llistat de coses que van passar aquells anys. L’aprendre fent és una de les aportacions de la neurociència, el cervell aprèn d’aquesta manera. La competència no és només el contingut, és també la ciutadania, estar amb l’altre, saber què està bé i què està malament, què m’interessa i com ho puc buscar, treballar en equip, guanyar, perdre...

C. F. S’aprenen coneixements, però d’una manera molt més significativa i útil. La competència fa que el nen sigui capaç de demostrar la destresa en un context real. Per això, l’assoliment de competències no és fàcil i és totalment progressiu. Cal temps. Es tracta de posar en pràctica els coneixements que es van adquirint i anar integrant-los amb la presa de consciència de l’aprenentatge.

Entenen el cansament dels mestres?

Responen les dues a l’hora i sense dubtar. Sí! Clar que l’entenem.

A. G. L’entenem perquè és una professió apassionant, vocacional, i per això aguanten, igual que ha aguantat el personal sanitari, però a l’escola se li aboquen moltes coses, a tots nivells: ha de prevenir la violència de gènere, l’alcohol, les drogues, etc., i això ja ho han anat entomant, perquè com a mestre ja saps que et toca això. Estan cansats perquè la població ha canviat molt. Abans, a infantil hi havia pocs nens amb TDAH, ara n’hi ha molts amb dèficit d’atenció, amb trets autistes... La inclusió... però tens les mateixes mans. I després els diuen: baixarem la ràtio, i no és cert, ha baixat la natalitat. El que volen els mestres és una altra persona a l’aula, és absolutament necessari, i no només unes hores un dia a la setmana, cal sempre. Calen dues persones a l’aula. I a primària passa exactament el mateix. Tens aules amb plans individualitzats, i això no ho pot assumir només una persona.

I això costa tant d’entendre?

A. G. Ho entenen perfectament, però no és la prioritat pressupostària.

C. F. Hi ha estudis que avalen aquesta necessitat de dos mestres a l’aula per donar resposta a aquesta diversitat. Però per això calen recursos humans qualificats i això costa diners. Cal compromís i aposta per a l’educació inclusiva, amb paraules i amb fets.

A. G. A les nostres aules hi ha també poca diversitat cultural entre els mestres. A Londres o a Bèlgica, que ja fa molts anys que tenen molta immigració, observes diversitat cultural entre l’equip de l’escola, entre els mestres. Això et facilita molts més recursos. Un mestre que parli català, castellà i anglès i un altre que també parli àrab i facin parella educativa t’ajuda molt també amb les famílies. És una riquesa i també és practicar la prevenció.

Tenen la sensació que als mestres se’ls escolta poc?

A. G. Falta un col·legi de mestres, que no existeix. Se suposa que el Col·legi de Llicenciats ja ho engloba tot. Crec que tots aquests problemes que vivim i que ara lideren els sindicats serien més fàcils de resoldre amb un col·legi de mestres fort.

C. F. Sobretot per incloure la pluralitat de mirades, de propostes i d’objectius. Els sindicats poden arribar a ser massa parcials, molts cops perjudiquen els mateixos mestres, especialment els mestres de l’escola concertada.

I per què encara no s’ha fet?

A. G. Ningú ha liderat aquest projecte, cal la voluntat de tirar-lo endavant, d’estar disposat a vèncer reticències i de no voler ser controlat per cap sindicat ni partit. Cal temps i força, que s’ajuntin l’escola pública i la concertada, que sigui transversal.

C. F. Els mestres han d’aprendre a treballar en xarxa, amb més professionals... És el que en diem ecosistema d’ensenyament-aprenentatge, treballar plegats per sumar. Per això nosaltres apostem per aquestes connexions, l’enriquiment que suposa el treball de tots els agents que formen part de la xarxa educativa. Per això creiem que l’EduHuB és tan potent, pel passat Blanquerna i pel seu futur.