La COVID ha posat el focus en una pràctica que ja existia: la fisioteràpia en pacients crítics

Alumni de Blanquerna-URL, actualment és professor de la Facultat i coordinador de Fisioteràpia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fa tres setmanes va publicar un tuit que va tenir molta repercussió: @jdanimarti “Crec humilment que hem fet coses molt bones per a la físio a l’UCI d’aquest país, però cap com aquesta. Emocionat de començar l’assignatura de Físio a l’UCI per al grau de Blanquerna juntament amb @gonso33”. El grau en Fisioteràpia de Blanquerna és el primer que ha incorporat aquesta assignatura optativa al quart curs.

Per què va estudiar Fisioteràpia?
Jo era jugador de rugbi i després de moltes lesions acabes pensant que allò que ja coneixes pot ser una opció professional. M’agradava molt la medicina, però en aquells moments treballava i la carrera era molt llarga; per això vaig decidir-me per la fisioteràpia. Vaig començar l’any 2001.

Com es va especialitzar? En aquella època la fisioteràpia era poc coneguda, i encara més les especialitats.
La meva especialització va ser totalment fortuïta. Si aleshores la fisioteràpia encara era poc coneguda, la físio en el pacient crític era inimaginable, ni es mencionava a les facultats. En acabar la carrera, la facultat ens oferia marxar a França, on passàvem un mes intensiu aprenent francès i després ja teníem una feina adjudicada. L’anècdota graciosa, que sempre explico, és que als papers posava que anàvem a fer rea, i jo vaig pensar: “rehabilitació, que en francès deu anar sense h”. I va resultar que rea era reanimació. Un cop ens vam trobar dins de l’UCI, el meu company i jo els vam dir “no, no, que nosaltres som físios, això no és per a nosaltres”. Una vegada superada aquesta primera confusió, no he fet mai més cap altra cosa. És més, això fa vergonya dir-ho, però si ara em consulten sobre una lesió de turmell, no en tinc ni idea.

I a França descobreix la seva autèntica vocació.
Allà es van ajuntar els dos mons que a mi m’agradaven: la medicina i la fisioteràpia. Jo era socorrista i m’atreia l’adrenalina de les urgències; de fet, si hagués fet medicina, m’hauria volgut integrar als grups que van a les catàstrofes o a urgències. A França descobreixo exactament això, una feina on cada dia tot és diferent; un pacient pot canviar del matí a la tarda, i hi ha una tensió i un estímul constant que fa que et qüestionis contínuament el que estàs fent.

A França la fisioteràpia sempre ha anat molt més avançada; fins i tot està inclosa al sistema públic de salut.
Ara crec que nosaltres estem fins i tot més avançats, o, si més no, més formats, però és cert que fa molts més anys que ells coneixen la fisioteràpia, hi ha més demanda, prestigi i el reconeixement dels beneficis que aporta aquesta professió. De fet, la sanitat pública paga bona part dels tractaments privats. Aquí tot és privat, encara som molt lluny d’aquesta idea.

Què vol dir la fisioteràpia en el pacient crític? No necessàriament parlem de fisioteràpia respiratòria, oi?
No sempre hi està vinculada, però podríem dir que la majoria dels pacients crítics necessiten fisioteràpia respiratòria perquè estan connectats als ventiladors, a les màquines que els ajuden a respirar.

Va estar a França, però també ha fet estades a altres països.
Vaig passar cinc anys a França: tres anys al mateix lloc i dos anys que vaig combinar amb estades a Itàlia, Bèlgica i Anglaterra, per formar-me en temes respiratoris vinculats a pacients crítics, que m’interessaven. En aquell moment, per l’edat i les circumstàncies, ho podia fer. I curiosament, quan ja sabia que allò era el que volia fer, vaig tornar a Barcelona. Sentia que estava estancat i volia portar a “casa meva” el que havia après fora.

I es va presentar al Clínic amb aquest bagatge i amb l’energia que desprèn quan parla del que li agrada.
Sí, i tot va tornar a ser fortuït. Vaig trucar a la porta del cap de l’UCI per demanar feina. Amb molta perspicàcia, el responsable em va dir: “molt bé, has de deixar el currículum aquí, però espera, que et vull ensenyar una cosa”. Ell també era el responsable d’un grup de recerca de pneumologia. Estaven desenvolupant un model animal amb porcs, que simulaven el pacient crític. Em va portar a un estabulari, un recinte de pocs metres quadrats, amb un altre investigador, molt savi, i em vaig quedar cinc anys tancat allà, fent recerca, i vaig fer el doctorat. Ho combinava amb suplències a l’UCI. L’estímul de poder fer una recerca que no es feia enlloc més del món va ser fantàstic, al·lucinant, em va captivar. Jo no tenia previst fer el doctorat. El 2013 vaig llegir la meva tesi sobre el drenatge de secrecions en els pacients crítics a través d’un model animal. Era un tema sobre el qual no hi havia evidències enlloc, de manera que vam començar a ser referents, a anar a congressos... i encara som aquí, al damunt de l’onada.

Què pot fer un fisioterapeuta per a un malalt crític?
Pot fer moltes coses, moltes més de les que ens pensem i de les que ens deixen fer. En aquest sentit, la COVID ens ha ajudat molt. La pandèmia no ens ha descobert res, només ha posat el focus sobre una cosa que ja existia, que ja sabíem que hi era, però no s’hi donava la importància que ha adquirit darrerament. La medicina crítica ha evolucionat molt en els darrers anys i s’ha aconseguit que els pacients sobrevisquin més, però això no vol dir que es curin abans; passen llargs períodes enllitats i desenvolupen complicacions, com la polineuromiopatia, que pot acabar tenint conseqüències fins i tot a llarg termini (diversos estudis demostren que poden durar anys). Per això, com més aviat es comencin a moure aquests pacients, menys repercussions tindran en el futur. I aquí és on entrem els fisioterapeutes. Un altre paper important del físio (el més subestimat) és el de la fisioteràpia respiratòria en els pacients crítics. Normalment s’actua quan el pacient ja està despert, quan ja pot col·laborar, però justament el pacient que té més risc de tenir complicacions respiratòries és el que està sedat, el que està connectat a una màquina. Té més risc de retenir mocs i de fer infeccions, i moltes vegades no se’ns té en compte per intervenir en aquests casos. Al meu hospital, sí, però en general el nostre paper encara no està assimilat.

Com actuen amb un pacient sedat?
Tot el treball és assistit. Hi ha una part que és de prevenció; sempre es pensa en la fisioteràpia com a tractament, però tenim més feina de prevenció que de tractament. Prevenció vol dir, per exemple, humidificar bé l’aire que respira el pacient, procurar que la via aèria sigui permeable, mantenir una bona mecànica respiratòria, etc. o fer tècniques assistides per drenar secrecions.

Com va viure vostè la pandèmia?
No la vaig viure com a professional; vaig passar sis mesos fent guàrdies de nit a l’UCI de la Vall d’Hebron perquè a la meva filla petita li van haver de fer un trasplantament de cor. Xatejava amb els companys que sí que treballaven amb malalts de COVID, em moria de ganes d’estar amb aquests pacients.

Tenia un repte molt més important.
Efectivament. Quan la situació de la meva filla es va normalitzar, em vaig oferir com a voluntari per assistir pacients COVID, però el cardiòleg de la meva filla, amb molt bon criteri, em va advertir que no me la podia jugar: el risc de contagi era massa perillós.

Creu que amb la COVID s’ha pres consciència de la necessitat de la presència de fisioterapeutes a les UCI?
Em consta que s’han anat creant places noves de fisioteràpia a diferents hospitals d’Espanya, i espero que això perduri, que es consolidi. Cal canviar el concepte, el coneixement de tot el que pot fer un fisioterapeuta. Encara se’m fa difícil entendre com pot ser que a França, aquí al costat, aquesta professió estigui tan prestigiada, amb físios a totes les UCI, i, en canvi, a Espanya costi tant entendre el benefici que això suposa.

Benefici per als pacients i també econòmics, per a la sanitat pública...
Exacte! Nosaltres podem ajudar un pacient a estalviar-se dies d’UCI, però els gestors et diuen: “sí, però en vindrà un altre i les tindré sempre plenes igualment”. El que no contemplen és que, si els pacients fan menys infeccions, s’estalvien diners amb medicaments i ingressos hospitalaris, per exemple. Però no ens hem caracteritzat mai per ser un país amb una mirada llarga, estratègica.

Aquest semestre ha començat a impartir una assignatura nova i pionera a quart curs. Està exultant i així ho va publicar al seu compte de Twitter...
És el que més il·lusió em fa. El tuit va tenir molta repercussió. He fet moltes coses a la vida per donar a conèixer el que fem, però cap em fa tanta il·lusió com iniciar aquesta assignatura de fisioteràpia en pacients crítics, perquè implica normalitzar aquesta pràctica en el grau. Això no ho fa cap altra facultat. Se’m posa la pell de gallina i tot mentre ho explico. És importantíssim que es faci, perquè ho normalitza. D’aquí a vint anys tothom trobarà normal que un físio estigui a l’UCI, però ara no ho és. És una assignatura optativa i ha estat un èxit, és una de les més demanades.

Com veu els alumnes? A l’inici d’aquesta entrevista em deia que, quan va estudiar el grau, vostè era dels que s’asseien a la darrera fila (i tots sabem què implica, això...).
Sí, era així (riu)... Però crec que soc bon professor, ho dic amb humilitat, perquè jo confio en tots, fins i tot en el que seu a l’última fila. M’hi veig, soc jo, l’entenc. Sé que potser encara no ha trobat la seva motivació, ja sé de què va, això. A les classes, intento transmetre la passió que sento pel que faig, comunicar l’entusiasme per aquesta professió i ser proper.